Res és comparable a un futbolista del planter. Dels més propers, com ara Xavi, Messi o Busquets, als més llunyans, Samitier o Alcántara. Senten l'himne, estimen la samarreta que duen i entenen la raó per què passa el que passa en el món de l'esport si juga el Real Madrid.

Interpreten el que fou l'assassinat de Sunyol a mans dels franquistes, el continuat robatori en democràcia –a l'espanyola– a favor de l'equip blanc, el perquè dels xiulets a la Marxa real borbònica o l'escandalós darrer fet que podria veure el gos del veí, si sabés llegir. La falsificació d'una acta contra el València de bàsquet, que, no és casualitat, beneficia l'equip del fosc de Florentino Terratrèmols. Ben pagats, per cert, i a l'avançada pel PP. Fins ara, creia en el desig d'equanimitat de l'ACB, un altre ens espanyol per terra. Un més i en van...

La democràcia és l'ADN del club. Fa goig la lluita de candidatures i la pluralitat, tan diferent del que pot ser en clubs amb amo o una societat anònima. Per això hem d'esperar que el vot del soci es decanti per qui creï i fonamenti. Sigui qui sigui. Hi ha dues candidatures sòlides, les de Josep Maria Bertomeu i Joan Laporta. Els èxits que han aconseguit tots dos els avalen; els dos van començar junts i ara s'enfronten. És llei de vida, però no oblidem que la resta de precandidats té molt a dir i que cal escoltar el que proposen.

Tots els candidats opten pel planter, per la Masia, per la consulta per poder votar una Catalunya independent. Ara, caldria situar bé Johan Cruyff com un capital de tots els barcelonistes. I el més important, cal ser pulcre, elegant i digne. En una època en què som al cim del futbol mundial perquè som el millor equip, i club –no oblidem mai aquest concepte–, del segle XXI, no hem de perdre ni una passa dels valors que ens han fet únics, i per tant estimats i admirats arreu del món.