No hi ha color

Res és com­pa­ra­ble a un fut­bo­lista del plan­ter. Dels més pro­pers, com ara Xavi, Messi o Bus­quets, als més llu­nyans, Sami­tier o Alcántara. Sen­ten l'himne, esti­men la samar­reta que duen i ente­nen la raó per què passa el que passa en el món de l'esport si juga el Real Madrid.

Inter­pre­ten el que fou l'assas­si­nat de Sunyol a mans dels fran­quis­tes, el con­ti­nuat roba­tori en democràcia –a l'espa­nyola– a favor de l'equip blanc, el perquè dels xiu­lets a la Marxa real borbònica o l'escan­dalós dar­rer fet que podria veure el gos del veí, si sabés lle­gir. La fal­si­fi­cació d'una acta con­tra el València de bàsquet, que, no és casu­a­li­tat, bene­fi­cia l'equip del fosc de Flo­ren­tino Ter­ratrèmols. Ben pagats, per cert, i a l'avançada pel PP. Fins ara, creia en el desig d'equa­ni­mi­tat de l'ACB, un altre ens espa­nyol per terra. Un més i en van...

La democràcia és l'ADN del club. Fa goig la lluita de can­di­da­tu­res i la plu­ra­li­tat, tan dife­rent del que pot ser en clubs amb amo o una soci­e­tat anònima. Per això hem d'espe­rar que el vot del soci es decanti per qui creï i fona­menti. Sigui qui sigui. Hi ha dues can­di­da­tu­res sòlides, les de Josep Maria Ber­to­meu i Joan Laporta. Els èxits que han acon­se­guit tots dos els ava­len; els dos van començar junts i ara s'enfron­ten. És llei de vida, però no obli­dem que la resta de pre­can­di­dats té molt a dir i que cal escol­tar el que pro­po­sen.

Tots els can­di­dats opten pel plan­ter, per la Masia, per la con­sulta per poder votar una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Ara, cal­dria situar bé Johan Cruyff com un capi­tal de tots els bar­ce­lo­nis­tes. I el més impor­tant, cal ser pul­cre, ele­gant i digne. En una època en què som al cim del fut­bol mun­dial perquè som el millor equip, i club –no obli­dem mai aquest con­cepte–, del segle XXI, no hem de per­dre ni una passa dels valors que ens han fet únics, i per tant esti­mats i admi­rats arreu del món.