Els 144.756 socis del Barça conformarien per volum humà la sisena ciutat de Catalunya, només al darrere de Barcelona, l'Hospitalet, Badalona, Terrassa i Sabadell i al davant, per exemple, de Lleida, Tarragona i Girona. La magnitud de la massa social, a la qual cal afegir tota la repercussió transversal del barcelonisme a casa nostra i al món, no es veu corresposta amb un sistema de representativitat que garanteixi la pluralitat que, per dimensió, el Barça té. La campanya ha arrencat amb força pel que fa a propostes interessants, la majoria de les quals, però, cauran en l'oblit com a tard el 18 de juliol. Hi ha l'opció que la candidatura guanyadora, un cop al poder, es faci seves les millors idees de les altres, però aquesta tria depèn d'un filtre gens banal, i és que allò que és bo per al club en general potser no ho és per a la directiva en particular. Penso especialment en la proposta que Majó defineix com el seu “pal de paller”, la implantació del vot electrònic no només per votar cada sis anys, sinó per fer consultes regulars als socis. És una proposta que es fa escoltar, però que només es podrà aplicar si guanya Majó, perquè potser cap altre president prioritzarà, amb fets i no paraules, la salut democràtica del club per sobre del delit de mantenir la cadira, com el fals fair play de Bartomeu i l'actuació de la gestora afí demostren. Seria diferent, en canvi, si de les eleccions del Barça, a més de guanyador i perdedors, en sortís una cambra conformada per membres de cada candidatura en proporcionalitat amb els vots obtinguts, un òrgan de representativitat que durant el mandat aniria debatent i votant tant les propostes ara condemnades a l'arxiu com les que sorgissin durant els llargs sis anys. El Barça té un senat figuratiu, però el que li cal és un parlament actiu que millori una discutible democràcia en què tots els vots que no són per a qui guanya tenen representativitat zero. No passa ni als pobles de 300 habitants.