Amb tot el peix venut, i guanyat, al Barça estan en època electoral, de manera que es parla de fitxatges, de model i de la Masia i tal. I és curiós l'alt grau de coincidència a l'hora d'insistir en la importància del planter. Tant que un es pregunta per què no se sumen a la moda i conflueixen d'una vegada. Passa, és clar, que no és or tot el que lluu. Com no llueix ja tant, per exemple, el planter.

És curiós, també, que mentre que durant el curs van proliferar, com l'any anterior, les crítiques al joc de l'equip per una presumpta traïció a l'estil, no se'n va sentir cap contra la dilució, que també fa anys que s'arrossega, d'una altra de les suposades essències del Barça de Guardiola. Parlo de la progressiva inversió dels percentatges de jugadors formats a la casa i fitxats de fora. D'allò que diuen en castellà de la cantera contra la cartera, de la qual cosa tants culers presumien fa no tant, exhibint superioritat moral respecte a l'aposta madridista de construir un equip amb el procediment que de manera tan despectiva s'anomena “a cop de talonari”. Mentre el Madrid comprava i comprava, l'univers Barça presumia no només de joc i resultats, sinó també d'obtenir-los sense dispendis florentinians i del nombre de jugadors fets a casa. La blaugrana era la fórmula adequada, per reeixida, identitària i econòmicament sostenible; i la merengue, una aposta caríssima que, en el millor dels casos, podia permetre aixecar algun títol sense mèrit ressenyable, per guanyat a cop de talonari.

Hi havia motius per presumir, si es volia. El 2009, el Barça va guanyar la final de la Champions amb set titulars de la casa; igual que el 2011, quan també va aclaparar el Santos en el mundial de clubs sortint al camp amb nou del planter. Contra la Juve a Berlín, els titulars de la casa en van ser cinc (si som prou generosos per, a més de Piqué, comptar Alba). I que consti que a l'equip titular no s'ha consolidat ningú provinent de les categories inferiors (Alba a banda), des de la irrupció, ja fa set anys, de Busquets i Pedro. Però no, no s'han sentit crítiques internes per la suposada pèrdua identitària i de sostenibilitat, com tampoc des de fora ningú ha retret al Barça el fet d'haver armat un equip campió a cop de talonari, que és com va fitxar Neymar i Suárez, dues de les tres punxes del trident devastador que ara és la senya d'identitat culer –i dos anhels de Florentino, per cert–. El relativisme de l'afició culer és ressenyable, però parlem de futbol i tothom pot canviar d'opinió quan li vingui de gust. El que és purulent, i innecessari, tenint en compte la volubilitat d'un cos electoral tan sensible als èxits i les conjuntures, és que ara el precandidat Bartomeu insisteixi a coincidir amb tothom en la importància cabdal de la Masia. Ell ha estat primer directiu i després president de la junta que ha executat el canvi de paradigma –acomiadament d'Eusebio i descens del Barça B inclosos–. De la junta que ha apostat per la cartera i ha rebaixat la cantera, amb el vistiplau general.