El Pirineu ocupa més d'una tercera part de Catalunya. El retall dels cims de les muntanyes a l'horitzó, el conjunt de paisatges, valls i rius, estanys i rierols, congestes o planes, boscos o terrenys pedregosos, el fan preciós. Sovint hom té la sensació, estiu o hivern, d'un color de llum mediterrània a l'alta muntanya.

És el bressol del nostre país, a banda i banda de la serralada a partir de la Marca Hispànica carolíngia al segle VIII. Fa 13 segles que el Pirineu albira el país. Terra feta de treball dur i ingrat, guanyant feixes i artigant boscos, collint i sembrant per damunt de freds, tempestes o males anyades, junt un món de caça, de ramaderia i, on es podia, de pesca. Terra de guerres, violència i les més variades conteses.

La modernitat contemporània li ha donat un esperançador impuls que, a poc a poc, ha anat frenant l'emigració. El Pirineu ha aportat i aporta energia i aigua a les zones industrials; també refugi de vacances tot l'any i esports de neu.

El Pirineu, en mirar Barcelona 92, va pensar a fer quelcom semblant amb l'ajut del cap i
casal. Ha estat rebutjat de soca-rel per l'equip de la Colau. Sense avís ni diàleg, el Pirineu ha de ser crític i preguntar si és una bona idea, pel que neva, per no tenir un símbol a escala universal i per tot el planteig més ampli.

Si fóssim lliures podríem planificar el país de dalt a baix. Potenciar el Pirineu, aliar-nos amb Andorra, França, i Espanya si volgués. La gent del Pirineu no s'ha de llepar les ferides, sinó fer pel seu futur, i el de tot el país, el que sigui raonable, possible i que de forma global beneficiï tothom.