Quan un nen o noi fitxa pel planter del Barça suposo que hi deu haver algú encarregat d'explicar-li el significat de poder formar part d'un club únic al món. Suposo que se li fa entendre que vestir la gloriosa samarreta blaugrana i jugar en el Barça el converteixen en una persona molt especial, alhora que li tocarà assumir una responsabilitat igualment enorme quant a comportament, humilitat, compromís i fidelitat a uns colors que són estimats per milions d'aficionats escampats arreu del món.

En la seva centenària història el Barça ha besat la glòria màxima, ha estat perseguit de manera implacable i també ha tastat el sabor aspre del fracàs. Però el club sempre ha sortit endavant i avui no seria on és si els fonaments sobre els quals ha construït la seva trajectòria no fossin sòlids. Indestructibles.

Permeteu-me que faci un salt molt gran en el temps. Expliquen els llibres d'història antiga que l'any 140 aC el cònsol romà Quint Servili Cepió va subornar els caps d'unes tribus lusitanes perquè assassinessin el seu cabdill Viriat, però que quan aquests es van presentar davant seu per cobrar la recompensa, els va fer passar per les armes. “Roma traditoribus non praemiat”, va ser la frase que el cònsol va pronunciar a mode de sentència i que, posteriorment, ha adquirit un significat inequívoc sobre el valor suprem i innegociable de la lleialtat.

Salvant totes les distàncies, torno al present: un dels precandidats a la presidència del Barça ha fitxat Michael Laudrup com a futur director esportiu del club. Tal com jo ho veig, això no és una trista anècdota sinó tema de fons. Fem memòria? Michael Laudrup va ser un dels millors jugadors del dream team de Johan Cruyff. Era bo Laudrup. Qualitat en estat pur. Com m'agradava!

Però l'arribada de Romário va complicar la titularitat del danès, que havia de competir amb el brasiler, Stòitxkov i Koeman pels tres llocs per a jugadors no espanyols que, aleshores, permetia el reglament. Les relacions amb Cruyff es van trencar i Laudrup va decidir abandonar el Barça. Fins aquí, res a dir. Però Laudrup, que tenia diverses ofertes, es va comprometre amb el Madrid aleshores presidit per Ramón Mendoza. I ho va fer en plena temporada, trasbalsant l'entorn i l'equip, fins al punt que recordo la campanya espontània impulsada per barcelonistes de bona fe recollint firmes per demanar-li que no marxés!

Michael Laudrup era un ídol del barcelonisme, però va decidir fitxar pel nostre enemic i mai no ha demanat perdó. De fet, ell pensa que no va fer res malament, que va actuar com un professional i va triar l'opció que li convenia. Entesos, podem jugar a ser molt comprensius. D'acord. Però vostè al Barça no hi torna mai més. De què parlem? El cas de Laudrup és exemplar i marca una línia vermella.

Perquè si convertim un acte de traïció com el seu en un simple record molest, demostrem una debilitat de principis i d'honorabilitat que converteixen els fonaments sòlids de què us parlava abans en columnes de fang pastós. I les paraules que aquell noi emocionat, a qui se li dóna l'oportunitat d'entrar a formar part del millor club del món, hauria de tenir gravades amb foc perden tot el sentit si oblidem i li tornem a donar entrada a la casa.

Els primers que ens ho hem de creure som nosaltres mateixos. Tenim sang blaugrana o és d'orxata? En el meu ideal de club, el Barça no paga els traïdors.