El fins fa pocs dies capità del Barça, Xavi Hernández, deixa el club com el que ha estat sempre: un home i un esportista conseqüent. I així s'evidencia en l'entrevista que avui obre aquest diari. El migcampista que ha dirigit el millor futbol del món ha decidit amb tanta tranquil·litat deixar el club de la seva vida com va assumir amb naturalitat, per molt que li cogués, el paper que Luis Enrique li tenia reservat en l'equip aquesta última temporada: sense aixecar la veu, ajudant sempre, donant mostra fins al final que, malgrat tot, quan saltava a la gespa no entrava un suplent, per molt que no aparegués en l'onze que tothom ja sabia de memòria.

Cada pregunta que se li fa dóna peu a un agraïment, a un voler explicar les situacions sense fer escarafalls, a una mostra de modèstia, a un reconeixement cap als companys, a una entrega a l'afició, a un enaltiment d'allò que vol dir jugar en equip.

Xavi se'n va per tornar, ho diu tan clar com clar deixa que no agafarà les regnes de res que li generi dubtes o si no es veu prou preparat. Tothom coincideix que s'ha guanyat amb escreix triar el moment de marxar. Podríem convenir que el seu paper en el Barça ha estat tan excels dins i fora del camp que també s'ha guanyat la possibilitat, quan les circumstàncies siguin les adequades, de tornar a casa seva. Ell sap perfectament el pa que s'hi dóna.