Un dels processos més estimulants (per la dificultat que comporta) d'ajudar en la formació de joves futbolistes és el de guiar-los a entendre el joc. I ho és perquè no s'ensenya amb fórmules magistrals, ni veritats absolutes, ni receptes miraculoses que ofereixen resultats en setmanes o mesos. És, com tot aprenentatge que es vulgui sòlid i durador, una feina a llarg termini, amb alts i baixos durant el trajecte i que obté els fruits després de sembrar la llavor de la interrogació, del dubte, del matís, de l'assaig, del triomf del concepte sobre del resultat. Tot plegat és un procés de maduració que necessita una maceració lenta (i desigual, perquè cada jove jugador té el seu ritme d'assimilació). Els grans reptes són a) evitar la fragmentació i b) fomentar la presa de decisions, l'element cognitiu.

El primer aspecte és clau perquè des de bon principi els més joves s'adonin del concepte de continuïtat del joc. Això implica, si perseverem en aquesta tasca, que el jugador tindrà clar, des de ben petit, que hi ha una relació fluïda i constant entre atac i defensa i percebrà la importància de mantenir una posició compacta i equilibrada al terreny de joc quan estiguem atacant que ens permeti estar organitzats per defensar amb eficàcia quan perdem la pilota. D'aquesta manera, els podem posar en contacte, amb naturalitat, amb tots els aspecte que han de permetre una bona relació del grup amb l'espai (en funció, no només amb la demarcació de cadascú, sinó d'on són els companys, els adversaris i la pilota).

El segon aspecte ha d'amarar les tasques que es plantegen. Primer per demostrar al jugador que hi ha més d'una selecció correcta i que ells estan capacitats per trobar-la; també perquè experimentin per ells mateixos l'error i per observar si s'adonen que l'han comès i si rectifiquen (en cas contrari, s'intervé). Així es crea un nexe entre acció i responsabilitat, que afecta tot el grup, no només el que té la pilota, i que entronca amb el treball de continuïtat en el joc: remarcant el valor de la feina que fan els jugadors sense pilota (tant els atacants com els defensors) com a propiciadors (en el cas dels atacants) o condicionadors (defensors) de les decisions que pren el posseïdor de la pilota.

Només quan els joves futbolistes hagin agafat l'hàbit de treballar amb aquests dos grans paràmetres, estaran en disposició de començar a reballar l'estadi següent: percebre, com fa Xavi, per exemple, el que reclama el joc en cada moment, si cal jugar al peu o a l'espai, si cal accelerar o abaixar el ritme de joc,... passar o provar l'un contra un, o el xut... Iniciaran d'aquesta manera un camí que els portarà a entendre que el futbol no comença quan ells reben la pilota i s'acaba quan la passen, sinó que tot el que es fa sense pilota és clau per al funcionament col·lectiu i permet a qui la té augmentar en un tant per cent elevat les possibilitats de decidir de manera encertada.