Hi ha evidències empíriques que demostren que Catalunya no domina el món. Si ho fes, Artur Mas en comptes de trucar a Obama hauria trucat a Merkel perquè tanqués d'una punyetera vegada un acord amb els radicals grecs que no contaminés l'economia catalana. Els catalans hauríem votat en un referèndum el 9-N i no pas en una consulta. I amb urnes de vidre com cal i no de cartró. La UEFA no gosaria obrir un expedient disciplinari instigada per Madrid al club més important del país perquè els seus aficionats, unilateralment, expressessin amb llibertat i pacíficament les seves idees polítiques lluint estelades en la final de la copa d'Europa tot just a Berlín, ciutat símbol de la llibertat des de la caiguda del mur. O ningú no cantaria en els minuts 17:14 de cap partit de cap esport, excepte que no fos per celebrar un gol o expressar disconformitat amb els àrbitres –o sigui insultar-los–. Un altre fet irrefutable que demostra que Catalunya no domina el món o, més ben dit, que ja no el domina, és el 6-1 que va encaixar dissabte Espanya en la final del mundial d'hoquei sobre patins contra l'Argentina. Els catalans, amb la samarreta d'Espanya perquè la de Catalunya està prohibida –una altra prova que Catalunya no domina el món– encadenaven cinc títols mundials i havien guanyat sis dels últims set campionats. Perdre és inherent a l'esport i permet valorar millor les victòries d'una fornada excepcional, la millor que ha donat mai l'hoquei sobre patins de casa nostra i que és una llàstima que no hagi pogut obtenir els títols amb els colors del país. El planter català segueix donant jugadors de qualitat perquè pobles i ciutats com Sant Sadurní d'Anoia, Sant Hipòlit de Voltregà, Tordera, Reus i tants d'altres tenen cura dels nens que comencen a patinar amb tres anys. Ara bé, els argentins tenen un planter centralitzat a les regions de San Juan i Mendoza que tampoc no para de treure jugadors de primeríssim nivell, alguns dels quals els hem conegut jugant i triomfant al Barça en les últimes dues dècades. Paéz, Gaby Cairo, Carlos López i ara Pablo Álvarez, Matías Pascual i el darrer que ha aterrat, Lucas Ordóñez –un veritable crac– , han estat o són figures mundials com han demostrat en el campionat en què sempre guanya Espanya, l'Argentina, Portugal o Itàlia. Si Catalunya dominés el món hauria arribat, doncs, el moment de renovar l'equip i fer una aposta decidida pels joves que pugen, encara que d'entrada no semblin tan increïblement bons com els que ara s'ho han endut tot. Els actuals encara tenen corda, però les revolucions triguen a consolidar-se i Barroso, Baliu, Edu Lamas, Torner i companyia necessiten foguejar-se jugant minuts d'alta responsabilitat en el nivell internacional si volen atresorar els galons suficients per guanyar títols i per tornar a dominar el món de l'hoquei sobre patins. Ja veurem si tot queda en el terreny de la utopia, però seria bonic que la nova fornada pogués guanyar en un futur immediat algun títol amb la samarreta que li pertoca.O almenys competir.