Hi ha evidències empíriques que demos­tren que Cata­lu­nya no domina el món. Si ho fes, Artur Mas en comp­tes de tru­car a Obama hau­ria tru­cat a Merkel perquè tanqués d'una punye­tera vegada un acord amb els radi­cals grecs que no con­ta­minés l'eco­no­mia cata­lana. Els cata­lans hauríem votat en un referèndum el 9-N i no pas en una con­sulta. I amb urnes de vidre com cal i no de cartró. La UEFA no gosa­ria obrir un expe­di­ent dis­ci­pli­nari ins­ti­gada per Madrid al club més impor­tant del país perquè els seus afi­ci­o­nats, uni­la­te­ral­ment, expres­ses­sin amb lli­ber­tat i pacífica­ment les seves idees polítiques lluint este­la­des en la final de la copa d'Europa tot just a Berlín, ciu­tat símbol de la lli­ber­tat des de la cai­guda del mur. O ningú no can­ta­ria en els minuts 17:14 de cap par­tit de cap esport, excepte que no fos per cele­brar un gol o expres­sar dis­con­for­mi­tat amb els àrbi­tres –o sigui insul­tar-los–. Un altre fet irre­fu­ta­ble que demos­tra que Cata­lu­nya no domina el món o, més ben dit, que ja no el domina, és el 6-1 que va encai­xar dis­sabte Espa­nya en la final del mun­dial d'hoquei sobre patins con­tra l'Argen­tina. Els cata­lans, amb la samar­reta d'Espa­nya perquè la de Cata­lu­nya està pro­hi­bida –una altra prova que Cata­lu­nya no domina el món– enca­de­na­ven cinc títols mun­di­als i havien gua­nyat sis dels últims set cam­pi­o­nats. Per­dre és inhe­rent a l'esport i per­met valo­rar millor les victòries d'una for­nada excep­ci­o­nal, la millor que ha donat mai l'hoquei sobre patins de casa nos­tra i que és una llàstima que no hagi pogut obte­nir els títols amb els colors del país. El plan­ter català segueix donant juga­dors de qua­li­tat perquè pobles i ciu­tats com Sant Sadurní d'Anoia, Sant Hipòlit de Vol­tregà, Tor­dera, Reus i tants d'altres tenen cura dels nens que comen­cen a pati­nar amb tres anys. Ara bé, els argen­tins tenen un plan­ter cen­tra­lit­zat a les regi­ons de San Juan i Men­doza que tam­poc no para de treure juga­dors de pri­meríssim nivell, alguns dels quals els hem cone­gut jugant i tri­om­fant al Barça en les últi­mes dues dècades. Paéz, Gaby Cairo, Car­los López i ara Pablo Álva­rez, Matías Pas­cual i el dar­rer que ha ater­rat, Lucas Ordóñez –un veri­ta­ble crac– , han estat o són figu­res mun­di­als com han demos­trat en el cam­pi­o­nat en què sem­pre gua­nya Espa­nya, l'Argen­tina, Por­tu­gal o Itàlia. Si Cata­lu­nya dominés el món hau­ria arri­bat, doncs, el moment de reno­var l'equip i fer una aposta deci­dida pels joves que pugen, encara que d'entrada no sem­blin tan increïble­ment bons com els que ara s'ho han endut tot. Els actu­als encara tenen corda, però les revo­lu­ci­ons tri­guen a con­so­li­dar-se i Bar­roso, Baliu, Edu Lamas, Tor­ner i com­pa­nyia neces­si­ten fogue­jar-se jugant minuts d'alta res­pon­sa­bi­li­tat en el nivell inter­na­ci­o­nal si volen atre­so­rar els galons sufi­ci­ents per gua­nyar títols i per tor­nar a domi­nar el món de l'hoquei sobre patins. Ja veu­rem si tot queda en el ter­reny de la uto­pia, però seria bonic que la nova for­nada pogués gua­nyar en un futur imme­diat algun títol amb la samar­reta que li per­toca.O almenys com­pe­tir.