Quan el gran teatre discorria a mitjan segle XIX, Charles Darwin va dibuixar un gir de 360 graus sobre els seus peus i va sentenciar que la llei que ho resumia tot, la llei del carrer, era la llei del més fort.

“Aquest esport [bàsquet] necessita una reflexió profunda, perquè no vull que el Barça es converteixi en la Masia de l'NBA”, deia dimarts el candidat a la presidència del club blaugrana, Josep Maria Bartomeu, amb l'eixordadora cridòria de la marxa de Mario Hezonja als Magic de rerefons. Amb tots els respectes, no cal enfonsar-se gaire en les profunditats de la reflexió. El Barça de futbol –i el d'handbol i el d'hoquei sobre patins– pot i té els millors jugadors del món i, quan les coses es fan bé, també pot disposar dels millors joves del planeta. Però el Barça de bàsquet viu en una altra realitat, està molt lluny de poder somiar amb els millors jugadors del món i, cada dia més i independentment del seu rendiment, també dels millors joves. En el segle XIX, Darwin parlava de la llei del més fort i avui parlem de la llei del diner. Un calé que és en l'NBA i que, riu-te'n, del que passa avui.

L'exemple no és Hezonja, la imatge que avança el futur immediat és Nikola Jokic, un altre jove que al Barça, especialment Joan Carles Raventós i Joan Creus, coneixen bé –són alguns dilluns els que tots dos han vist el pivot en directe, a Belgrad, jugant la lliga adriàtica–. Com Hezonja, Jokic també és del 1995 i la qualitat per jugar a bàsquet li surt per les orelles. Però a diferència del croat, el pivot serbi jugarà la temporada vinent en l'NBA sense haver sortit abans de casa. Sense haver jugat en cap lliga potent més enllà de la lliga adriàtica. Havent jugat tots els minuts que fessin falta en un equip (Mega Leks) que és el del seu representant (Mizko Raznatovic), Jokic ja té un acord per tres anys garantits amb els Nuggets, la franquícia que el va escollir en la segona tanda del draft del 2014. I se'n va a la millor lliga del món sense ni tan sols tastar l'Eurolliga, perquè això és la llei del carrer, la del diner, la més poderosa de les raons i que en l'NBA ve marcada pel sostre salarial que tenen les 30 franquícies (més de 350 jugadors amb contractes garantits). Un topall que, després que la lliga signés fa uns mesos un nou acord televisiu, es pronostica que vorejarà els 90 milions de dòlars per equip a partir de la temporada 2016/17, un increment que en les poques hores del mercat d'agents lliures d'enguany ja ha aflorat. Que l'aposta pel jove no surt bé? No passa res. Què són 10 o 12 milions en una festa de bilions? I per al nano, quin problema hi ha si un dia ha de tornar a Europa amb 25 anys i les butxaques plenes?

Toca readaptar-se. Al Barça i als millors clubs d'Europa, perquè ni els millors jugadors amb barba ni els millors joves són a l'abast. I toca buscar jugadors que ja s'afaitin, amb un cop de canell fi, normals i corrents i amb ganes de sentir-se importants i lluitar per títols. Que pensin en els euros però també en el compromís, a rebre i transmetre valors, allò que queda als clubs un cop expulsats de l'Olimp del calé i que tants anys fa que mengen la classe mitjana i baixa de les lligues europees. I benvinguts al món real.