Aquest món menysté les glosses als perdedors, suposant que el protagonista d'aquest article ho sigui. Tothom prefereix pujar al carro vencedor, va amb la condició humana, i d'aquells que reben una teòrica patacada, ningú no se'n preocupa. Llei de vida, diríem. Considero Jordi Majó un guanyador, perquè no ha pogut realitzar el somni d'aspirar a la presidència del Barça, la seva legítima il·lusió vital, i marxa cap a casa amb la dignitat intacta, sense trair ni una coma del seu ideari, sense fer soroll ni escàndol, sense caure en el titular espaterrant de denúncia que aconsegueixi fàcil ressò mediàtic. No espereu escarafalls, ni res que, en definitiva, pugui danyar mínimament la imatge del seu estimat Barça. S'endú les experiències d'aquesta peculiar campanya electoral i guardarà els secrets en la intimitat, perquè convertir el club en un safareig seria l'últim que es permetria a la vida. A Majó m'agrada definir-lo com un senyor, en un ampli sentit gairebé extingit del concepte català de tota la vida, dirigit cap a aquelles persones amb principis, educades, que anteposaven sistemàticament el bé col·lectiu a l'egoisme personal. Majó és d'aquells que tanca un pacte donant la mà amb la mirada fixada als ulls aliens i un elegant somriure al rostre. I això és llei, com feien els cavallers d'antuvi.

Ben pensat, Jordi Majó és un anacronisme, perquè hauria estat un fantàstic president del Barça quan els pares deien que el sector del tèxtil es passava el porró d'unes mans a les altres, sabent que el nou intentaria fer-ho el millor possible, tal com mereixia la importància simbòlica del club. Ara, en temps de multinacionals, intermediaris, drets televisius i murris de divers pelatge, aquest romanticisme ha quedat desat als prestatges de la història. Aquí ja no es tracta de presentar un programa. Només compta arribar primer, sigui com sigui, fent tota mena de maleses si cal. No pesen les persones, idees o trajectòries, sinó els fitxatges de luxe o les fatxenderies estratègiques, el fet de representar com a actor el paper que vols vendre i col·locar la gent en benefici propi. Majó no ha superat el tall de signatures sota aquestes demencials condicions, i no serem nosaltres qui llancem sal a la ferida, al contrari. Estem convençuts que deixarà en mans del proper president algunes de les excel·lents idees expressades. Ens conformaríem que n'hi agafés una: la del vot electrònic universal per a tots els socis, que simbolitza la democràcia plena, la consulta constant per decidir segons opini la majoria. Un vot incorruptible, que no es pot comprar ni mercadejar. Però no. Això de la transparència no interessa gens. Ja els va bé el territori de la foscor, els jocs de mans amb les penyes i les signatures de dubtosa procedència. Els interessa aconseguir el poder, i prou. Per aquests pedregars Majó no es troba còmode, no fan per ell. Prefereix la llum del dia i anar de cara, encertant-la o espifiant-la ell, tal com és. Amb poques persones he gaudit tant quan discutíem articles en els quals expressava pensaments divergents dels seus i ens escoltàvem per enriquir-nos. La gent és lliure de creure el que vulgui: un triomfador és aquell que dorm amb la consciència tranquil·la i que va amb el cap ben alt, coherent amb el seu ideari, sense fer mal ni trair-se.