Eleccions

L'any 2000 hom pen­sava que el soci blau­grana vota­ria canvi, però va votar con­tinuïtat. Tres anys de pre­sidència de Joan Gas­part sense títols i que s'havia ini­ciat amb el traspàs de Figo al Real Madrid madu­ra­ren el camí del canvi que es va pro­duir el 2003 amb la victòria de Joan Laporta, el can­di­dat que va apos­tar per un canvi radi­cal en la manera de dur i enten­dre el club. Començava l'època més bri­llant del Barça. Tan­ma­teix, la junta direc­tiva de Laporta va aca­bar amb diver­ses guer­res fra­tri­ci­des, amis­tats irre­mis­si­ble­ment tren­ca­des, moció de cen­sura, direc­tius sot­me­sos a “audi­to­ries de segu­re­tat”, imat­ges poc edi­fi­cants..., lamen­ta­ble. D'aque­lles cen­dres va sor­gir la can­di­da­tura d'un dels pri­mers homes de con­fiança de Laporta, San­dro Ros­sell, que, no obs­tant això, havia tren­cat molt aviat amb el pre­si­dent i havia donat suport a la moció de cen­sura del 2008. Ros­sell no va començar amb bon peu en conèixer-se els trac­tes que durant la cam­pa­nya havia tin­gut amb els Boi­xos Nois, a qui Laporta havia fet fora del Camp Nou. El reven­gisme con­tra Laporta es va fer palès en els pri­mers anys de pre­sidència de Ros­sell fins que asset­jat per les irre­gu­la­ri­tats en la con­trac­tació de Ney­mar va dimi­tir el gener del 2014 (el 2012 Josep Guar­di­ola havia aban­do­nat el club i tot­hom sabia el poc fee­ling que hi havia entre l'entre­na­dor i el pre­si­dent). El va subs­ti­tuir Josep Maria Bar­to­meu, que havia dimi­tit de la junta de Laporta amb Ros­sell i que fins lla­vors era el vice­pre­si­dent espor­tiu. La pre­sidència de Bar­to­meu va apor­tar clare­dat infor­ma­tiva, dis­creció i, el curs pas­sat, un nou tri­plet després de la incor­po­ració de Luis Enri­que com a entre­na­dor i de Suárez, Raki­tic, Mat­hieu, Bravo, Ter Ste­gen i Rafinha com a juga­dors. El taló d'Aquil·les de Bar­to­meu ha estat la mala gestió de les qüesti­ons legals rela­ci­o­na­des amb el club, ja sigui en la con­trac­tació de juga­dors o en la incor­po­ració de menors a la Masia. Cer­ta­ment, no tot el que ha succeït és atribuïble a la junta de Bar­to­meu. D'una banda, l'herència de Ros­sell (con­trac­tació de Ney­mar) pesa com una llosa i encara dóna mal­de­caps. De l'altra, la iden­ti­fi­cació del Barça amb el procés que viu Cata­lu­nya té con­seqüències perquè el club està en el punt de mira de tota la bru­nete mediàtica i de tots aquells que estan dis­po­sats a uti­lit­zar tots els meca­nis­mes pos­si­bles per impe­dir i des­pres­ti­giar el procés pel dret a deci­dir. Mai el club havia patit un asset­ja­ment judi­cial i de pena­lit­za­ci­ons com el que coneix ara mateix i que, entre altres coses, impe­deix ins­criure nous juga­dors fins a l'any que ve.

No és fàcil pre­veure què votarà la massa social bar­ce­lo­nista el 18 de juliol (es podria haver triat una data amb menys con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves), és a dir com es repar­ti­ran els vots els cinc can­di­dats que van superar l'escull de les sig­na­tu­res. Però algu­nes coses sem­blen prou clares. En pri­mer lloc, per res del món es pot tren­car el cicle d'excel·lència fut­bolística ini­ciat ara fa una dècada (tem­po­rada 2004/05, pri­mera lliga de Rijka­ard). En segon lloc, cal redreçar la imatge ins­ti­tu­ci­o­nal del club i tan­car les incidències judi­ci­als en què es troba immers. Per aca­bar, en els moments que s'estan vivint a casa nos­tra, cal no obli­dar la història del Barça, un club sem­pre com­promès amb la soci­e­tat cata­lana i els valors del cata­la­nisme. Tam­poc esta­ria de més refle­xi­o­nar seri­o­sa­ment si la samar­reta del Barça cal ven­dre-la al millor postor o si, al con­trari, cal tor­nar a opci­ons més solidàries encara que no apor­tin un finançament que tam­poc és impres­cin­di­ble. La soli­da­ri­tat també forma part dels valors que el club ha defen­sat al llarg d'una història més que cen­tenària.