L'any 2000 hom pensava que el soci blaugrana votaria canvi, però va votar continuïtat. Tres anys de presidència de Joan Gaspart sense títols i que s'havia iniciat amb el traspàs de Figo al Real Madrid maduraren el camí del canvi que es va produir el 2003 amb la victòria de Joan Laporta, el candidat que va apostar per un canvi radical en la manera de dur i entendre el club. Començava l'època més brillant del Barça. Tanmateix, la junta directiva de Laporta va acabar amb diverses guerres fratricides, amistats irremissiblement trencades, moció de censura, directius sotmesos a “auditories de seguretat”, imatges poc edificants..., lamentable. D'aquelles cendres va sorgir la candidatura d'un dels primers homes de confiança de Laporta, Sandro Rossell, que, no obstant això, havia trencat molt aviat amb el president i havia donat suport a la moció de censura del 2008. Rossell no va començar amb bon peu en conèixer-se els tractes que durant la campanya havia tingut amb els Boixos Nois, a qui Laporta havia fet fora del Camp Nou. El revengisme contra Laporta es va fer palès en els primers anys de presidència de Rossell fins que assetjat per les irregularitats en la contractació de Neymar va dimitir el gener del 2014 (el 2012 Josep Guardiola havia abandonat el club i tothom sabia el poc feeling que hi havia entre l'entrenador i el president). El va substituir Josep Maria Bartomeu, que havia dimitit de la junta de Laporta amb Rossell i que fins llavors era el vicepresident esportiu. La presidència de Bartomeu va aportar claredat informativa, discreció i, el curs passat, un nou triplet després de la incorporació de Luis Enrique com a entrenador i de Suárez, Rakitic, Mathieu, Bravo, Ter Stegen i Rafinha com a jugadors. El taló d'Aquil·les de Bartomeu ha estat la mala gestió de les qüestions legals relacionades amb el club, ja sigui en la contractació de jugadors o en la incorporació de menors a la Masia. Certament, no tot el que ha succeït és atribuïble a la junta de Bartomeu. D'una banda, l'herència de Rossell (contractació de Neymar) pesa com una llosa i encara dóna maldecaps. De l'altra, la identificació del Barça amb el procés que viu Catalunya té conseqüències perquè el club està en el punt de mira de tota la brunete mediàtica i de tots aquells que estan disposats a utilitzar tots els mecanismes possibles per impedir i desprestigiar el procés pel dret a decidir. Mai el club havia patit un assetjament judicial i de penalitzacions com el que coneix ara mateix i que, entre altres coses, impedeix inscriure nous jugadors fins a l'any que ve.

No és fàcil preveure què votarà la massa social barcelonista el 18 de juliol (es podria haver triat una data amb menys connotacions negatives), és a dir com es repartiran els vots els cinc candidats que van superar l'escull de les signatures. Però algunes coses semblen prou clares. En primer lloc, per res del món es pot trencar el cicle d'excel·lència futbolística iniciat ara fa una dècada (temporada 2004/05, primera lliga de Rijkaard). En segon lloc, cal redreçar la imatge institucional del club i tancar les incidències judicials en què es troba immers. Per acabar, en els moments que s'estan vivint a casa nostra, cal no oblidar la història del Barça, un club sempre compromès amb la societat catalana i els valors del catalanisme. Tampoc estaria de més reflexionar seriosament si la samarreta del Barça cal vendre-la al millor postor o si, al contrari, cal tornar a opcions més solidàries encara que no aportin un finançament que tampoc és imprescindible. La solidaritat també forma part dels valors que el club ha defensat al llarg d'una història més que centenària.