Saben perfectament Joan Laporta, Agustí Benedito i Toni Freixa que si no s'ajunten difícilment tindran cap possibilitat de guanyar les eleccions veient la posició d'avantatge de Josep Maria Bartomeu, que evita tant com pot els debats perquè sap que defugint el cos a cos evitarà dos fenòmens: d'una banda, el seu propi desgast en ser blanc de tots els atacs de la terna de rivals (és realment difícil caure en contradiccions quan no es responen les interpel·lacions). I, de l'altra, no anant-hi propicia que siguin justament els altres tres candidats els que contraposin els seus models i discuteixin, de manera que l'ambient per al pacte no sigui justament el més propici. El resum és clar: Bartomeu només pot perdre les eleccions i aposta per no cometre errades i que es desgastin els altres. Ells sabran, si Bartomeu és una mena d'esperit maligne –com es desprèn de vegades de segons quines expressions–, la solució és empassar-se orgulls i egos i pactar. Si no és així, serà un signe inequívoc que, o bé Bartomeu no és el dimoni escuat o bé que els personalismes de la resta de candidats són tan insuperables que el bé comú no preval sobre els interessos individuals, tots molt legítims.

Les eleccions al Barça són d'aquí a vuit dies. Per al 27-S en queden 79 i aquell dia farem –ja em perdonareu– un acte molt més transcendent que escollir el president del Barça. Tenim la cita que ens ha de permetre una vegada per totes començar a desmentir l'afirmació que té més poder el president del Barça que el president de Catalunya.

I 79 dies abans estem entre despistats, acalorats, dispersos i, en definitiva, esgotats. Anem escurant la reserva del dipòsit perquè en l'últim any, els nostres electes ens han fallat d'una manera estrepitosa, presoners dels recels personals i dels interessos dels partits que els han segrestat el senderi. Perquè, si no fos així, la unitat seria un fet i el CEO no traçaria aquesta corba descendent de l'independentisme que no ens hem d'acabar de creure. Plantejar l'eix social com a alternativa a l'eix nacional és una fal·làcia i qui així ho argumenta, o no té clar que no hi haurà drets socials si abans no garantim els drets nacionals, o bé està maquillant el seu unionisme. Del dogmatisme neix un maniqueisme que ens entreté en baralles fratricides i ens debilita mentre el rival de veritat es fa un tip de riure.

Demà s'acaba el Congrés de l'Esport Català. Diu Ivan Tibau, secretari general de l'Esport, que en l'esport també conviuen els dos grans blocs, independentistes i unionistes, però que en les sessions del congrés s'han posat d'acord que amb l'estat actual de les coses l'esport català no pot avançar. Ideològicament als antípodes, però units per un objectiu comú, sense dogmatismes. Vet aquí l'exemple que la classe política no ha sabut fer seu i que ens ha portat a l'últim recurs de la llista de la societat civil. Sense polítics, tot i que a l'Estat espanyol el que de veritat li faria pànic seria una llista amb CDC, ERC i CUP. La unitat sempre és un territori poc explorat, però val més que s'afanyin a construir-la i que sigui sòlida i convincent. Perquè se'ns acaba la gasolina. Un fracàs el 27-S serà un llast que traginarem molts més anys dels que dura un mandat al Barça.