Primer punt: Arda Turan té nivell Barça. El turc ha d'encaixar bé en la nostra manera de jugar i si s'adapta al club i al vestidor la seva adquisició completa un mig del camp espectacular i fortíssim, que permet variades combinacions sense que el nivell de joc se n'hagi de ressentir en absolut.

“Sempre jugava al carrer. Era un carrer estret i havies de passar la pilota molt ràpidament per esquivar tota la gent. Així vaig aprendre la tècnica. Per això el meu futbol és com si estigués jugant en un carrer estret amb porteries fetes només amb dues pedres.” Són declaracions de Turan a la revista Líbero (desembre del 2013). Quedem-nos amb aquesta idea. El turc va forjar el seu perfil combatiu i guanyador xutant pilotes, rebent i repartint trompades als carrerons de l'humil barri de Bayrampasa, a la part europea d'Istanbul... Passen els anys, et fas professional i et trobes jugant a San Mamés, a El Sadar, al Bernabéu o a Stamford Bridge i quan vénen alguns rivals amb ganes d'acollonir-te, tu t'hi quadres.

La temporada que ve esperaran a tot arreu amb la consigna clara d'aturar-nos com sigui. No és cap novetat. Això ja ho vam patir amb el Barça entrenat per Guardiola davant la permissivitat indignant dels àrbitres. Aquell equip jugava com els àngels i estava integrat per gent de bona pasta, massa, i això ens va acabar passant factura. El Barça actual té una pinta diferent. De davant cap enrere, que prenguin nota: a primera línia hi forma un uruguaià que ja sabem com les gasta (per cert, de petit ajudava el seu avi a netejar cotxes per poder tenir un plat a taula; això també deixa marca), al mig del camp hi tindrem un turc que els té ben posats i al darrere, marcant la línia: centurió Mascherano! “¡Presente!”. Són tres tipus de futbolista que marquen tendència sobre el caràcter combatiu de l'equip. Nosaltres no som boy scouts. Això tranquil·litza i també ajuda a guanyar títols. Suposo que heu vist Grup salvatge, el western de culte de Peckinpah. Boníssima! Benvingut, Arda.