Pep Guardiola és l'últim innovador que ha deixat empremta construint un equip amb un model de joc que combina l'eficàcia i la proposta atractiva de joc. Ell tanca, de moment, una llista no gaire extensa (en podríem comptar una vintena) de tècnics que han fet evolucionar les propostes tàctiques i han marcat una profunda i sòlida tendència en els anys següents. No fa gaire, algú em demanava que li assenyalés quin era l'últim gran club dominador en l'àmbit continental que m'havia sorprès per fer una aposta amb conceptes diferents i vaig afirmar que el Milan d'Arrigo Sacchi. La utilització agressiva del fora de joc, no només com un element de recurs, sinó com a concepte per fer petit el camp buscant així la màxima efectivitat d'una pressió que dissuadia el portador de la pilota de la passada en llarg i el convertia en la víctima propiciatòria per robar i desencadenar la transició. Aquella va ser una de les claus d'aquella màquina, completada pel tempo precís de Rijkaard, l'exuberant creativitat de Gullit i la plàstica eficàcia de Van Basten.

Si fem l'exercici d'anar tirant enrere i analitzem aquesta vintena d'equips dels quals parlàvem a dalt, constatem que tots tenen un bon equilibri de jugadors que responen als perfils del que Guardiola defineix com la combinació que et dóna avantatge: control i caos. De fet, en l' última etapa de Pep al Barcelona, es podria argumentar que l'equip va mantenir el control, però va perdre el caos, personificat en els jugadors, tal com explica el mateix tècnic del Bayern,“que juguen seguint el seu instint i el seu talent”, “que hi ha moments que no participen regularment del procés de creació del joc, però que poden crear-ho absolutament tot”. Futbolistes que desestabilitzen, que desordenen el rival, incontrolables.

La temporada passada, amb l'arribada de Luis Suárez i la consolidació de Neymar, Messi (que està fora de concurs perquè és el màxim exponent dels que contenen el caos i el control en una sola persona) no es va sentir tan sol com a element indetectable i la capacitat de desequilibri va augmentar, gràcies també a bones dosis de col·laboració de Rakitic (que interpreta perfectament quan convé que sigui arrauxat o quan cal temperar el joc,pensant en les necessitats de l'equip). Així, l'equip de Luis Enrique va rebre (moltes, al principi) crítiques per, segons en quins partits, decantar massa la balança cap al caos en perjudici del control, especialment dels que fan una lectura reduccionista del llegat de Guardiola. El triplet va apaivagar els ànims i es van produir conversions, gairebé d'un dia per l'altre, lloant la importància de tenir jugadors capaços de desconcertar el rival. Ara, a punt de iniciar la temporada, Luis Enrique té la baixa de Xavi (un controlador) i li arriben, de moment, Arda (que tant et pot sembrar el caos com ajudar en el control) i Vidal (més propens al caos). Veurem en quins tants per cent es mou el Barça.