La casualitat i Dani Pedrosa

Pots pen­sar que és casu­a­li­tat perquè, no eren pocs els lliu­re­pen­sa­dors que ho van afir­mar a l'àgora de l'antiga Grècia, la casu­a­li­tat és la més pro­vada de les cau­sa­li­tats. Però el cas és que abans no anava i ara, a poc a poc i a tota velo­ci­tat, com passa tot a Moto GP, l'Honda comença a anar. Que s'assem­bla més al que era no fa tant, quan Marc Márquez va engal­tar amb la pre­cisió gla­cial de la ballesta deu victòries en deu cur­ses.

Després de vèncer diu­menge pas­sat a Sach­sen­ring encara ni man­quen nou per repe­tir la fita. Res en pers­pec­tiva i molta feina a fer, però després de set­ma­nes veient un som­riure franc però de cir­cumstàncies, a la cara de Márquez hi vam tor­nar a veure aque­lla ria­lla fresca i des­ar­mant. I, con­tent, pro­cla­mava el de Cer­vera que si enllaça un parell o tres més de victòries tor­na­ria a pen­sar a gua­nyar el títol. A poc a poc i a tota velo­ci­tat, Márquez va tor­nar a ser Marc Márquez. I pots pen­sar que és casu­a­li­tat, però també pots pen­sar que no, que no ho és i que la tor­nada de Dani Pedrosa al box de l'equip Rep­sol Honda té molta culpa en la recu­pe­ració de l'Honda. Que Pedrosa és res­pon­sa­ble directe, causa directa de la doci­li­tat recu­pe­rada de la moto del doble campió del món. Pot­ser el fet es va esca­par a molts afi­ci­o­nats, però l'abraçada de Shu­hei Naka­moto amb Pedrosa al parc tan­cat del traçat ale­many, amb els pilots d'Honda pri­mer i segon, cal con­si­de­rar-la d'alta sig­ni­fi­cació.

El vallesà, fem memòria, va bai­xar de la moto a Losail després de la pri­mera cursa i quan va tor­nar a Le Mans, set set­ma­nes després, l'Honda era més ner­vi­osa i de més mal pilo­tar que quan havia mar­xat. Set set­ma­nes de pro­var això i de tocar allò, de reme­nar el xassís, de toque­jar el bas­cu­lant, de rede­fi­nir l'electrònica. De seguir les indi­ca­ci­ons de Márquez i, les coses com siguin, d'anar de mal en pit­jor. Que també podria ser casu­a­li­tat, pots pen­sar. O no, perquè una moto es desen­vo­lupa des de l'experiència i no pas des de la pre­co­ci­tat, per molt extra­or­dinària­ment dotada que sigui.

I torna Pedrosa i no hi ha màgia però, a poc a poc i a tota velo­ci­tat, l'Honda recu­pera el camí. Retroba la direcció, perquè dins d'un box la infor­mació que recu­llen els pilots es com­par­teix i es com­para. Va tota al mateix ser­vi­dor, un ser­vi­dor d'on beuen els engi­nyers de la fàbrica. A Le Mans i a Muge­llo la moto con­ti­nu­ava sense entrar als revolts ràpids. Pati­nava. I a Mont­meló encara cos­tava molt, prou com perquè Márquez tornés a caure i la distància amb Valen­tino arribés als 69 punts. Però la frase de Mont­meló que va pas­sar des­a­per­ce­buda com l'abraçada de diu­menge de Naka­moto, va tenir Pedrosa de pro­ta­go­nista. “Estic con­tent perquè he rodat molta estona sol i anant ràpid. I penso que en trau­rem molta infor­mació per tenir menys pro­ble­mes.” I a Assen, cir­cuit Yamaha, Márquez bata­lla amb Rossi fins a la dar­rera xicana, aque­lla que va aca­bar sent una recta. I diu­menge a Sach­sen­ring, cir­cuit Honda, Márquez gua­nya i Pedrosa és segon superant Rossi en el final de la cursa.

Marc Márquez no gua­nya per la moto, però Marc Márquez ha tor­nat a ser ell quan la moto ha recu­pe­rat l'equi­li­bri per­dut. Un equi­li­bri que, casu­a­li­tat o no, ha tor­nat amb Pedrosa donant indi­ca­ci­ons a Honda. Dani Pedrosa, l'únic pilot del món que fa deu anys que par­ti­cipa en les evo­lu­ci­ons de l'Honda de Moto GP.