Chris Froome fa tota una exhibició pujant el port de La Pèira Sant Martin en la primera etapa dels Pirineus del Tour 2015 i la resposta a la seva acció per part de l'opinió pública és una barreja d'admiració i d'acusacions de dopatge. No seré ara tan innocent de preguntar-me el perquè de tot plegat perquè tothom que segueix el món de l'esport en general i del ciclisme en particular, ho sap: hem viscut massa decepcions després de viure i veure gestes a les carreteres, especialment les franceses durant el Tour, com la que va fer dimarts passat el britànic, que han acabat per provocar un estat d'escepticisme quasi total.

No tinc ni idea de si Chris Froome, l'equip Sky, o Alberto Contador, o Vincenzo Nibali, i poseu a continuació tots els nom que vulgueu, es dopen o no es dopen. Sí que tinc clar que ja fa uns anys que és molt complicat fer trampes i que, tard o d'hora, acaben enxampant tots els tramposos. No només en el ciclisme, és clar, però com que el que ha motivat aquesta última polèmica han estats els últims sis quilòmetres demolidors de Froome a La Pèira Sant Martin, continuem amb el ciclisme. Només fa falta mirar el palmarès del Tour. Lance Armstrong ja no hi és. Tampoc Floyd Landis. Alberto Contador hi és encara que n'ha perdut un pel camí. I Bjarne Riis hi és i no hi hauria de ser. I Pantani, i Ullrich i... I gestes puntuals a la muntanya com les que en algun moment van protagonitzar homes com Vinokurov, o Virenque, o Ricco o... Tots ens van fer gaudir davant la televisió o en directe a les carreteres en alguna tarda del mes de juliol dels últims anys i després vam saber que ens havien pres el pèl, que allò amb el que havíem gaudit era artificial, que sense ajuda farmacològica no ho haurien fet.

Amb tots aquests precedents, sembla lògic que no ens acabem de creure exhibicions com la que va fer Froome dimarts. També és veritat que aquest escepticisme va per barris. Que molts dels que dubten de Froome, no ho farien si el que va fer el britànic ho hagués fet Contador. I d'altres sospitarien si hagués estat Contador el que hagués volat als Pirineus, però no si ho hagués fet Nibali. I així successivament. Cadascú defensa els seus i sospita del rival. I mirant el passat, hi ha qui nega el pa i la sal a algú com Lance Armstrong que, com a mínim, va tenir el valor de confessar, i eleva als altars gent que s'ha passat la vida mirant cap a un altra banda quan surt el tema del dopatge –Miguel Indurain i Pedro Delgado, sense anar més lluny.

I què hem de fer, doncs, davant gestes com la de Froome? Esperar uns dies a veure si les anàlisis són normals? Potser el problema és que tradicionalment els mitjans hem exagerat tant amb els ciclistes, aplicant-los qualificatius de superhomes i similars, que ara no sabem fer la feina amb normalitat. Els ciclistes –i altres esportistes, no ho oblido– ens han decebut molt, però no sembla just fer pagar uns pels pecats dels altres. Si Froome s'exhibeix, ho celebrem. I si després descobrim que ens ha estafat, doncs el condemnen. Però cada cosa al seu lloc i al seu moment. I mentrestant, gaudim de les grans etapes ciclistes.