Ha guanyat la junta de Bartomeu. Enhorabona. Crec que ho ha fet per tres raons bàsiques: plantar cara a la imputació, el triplet i la gestió econòmica. S'havia de plantar cara i ser conseqüent, la resta depenia de l'equip. I el sistema ha funcionat. Hi ha una victòria afegida: els candidats Laporta, Benedito i Freixa han guanyant perdent. Això és, temes que han tret han estat elements de campanya i s'haurien d'incorporar a la direcció del club: la Masia a totes, crear una alternativa a preu similar a Qatar i planificació precisa i coneguda de vell antuvi. No cal oblidar la proposta de Majó –no entenc per què tots els candidats no hi han fet més esment– de poder votar per correu o electrònicament. Jo no he pogut votar; sóc a Puerto Rico en un congrés, a més d'explicar el procés català vers la seva llibertat i, com no pot ser d'altra manera, fer turisme. Quantes persones no haurien incrementat la lliçó de democràcia i esport, fenomen únic al món, que fa del Barça un club tan estimat i admirat? Altres vegades he parlat de les moltes samarretes del Barça o ara del segon equipament amb la bandera catalana, les que, amb diferència, més es veuen per tot arreu d'Amèrica. A un venedor del carrer de San Juan, la capital de Puerto Rico, li vaig preguntar si sabia què era. Em va dir el mateix que ens havia dit el policia de control de passaports (el futbol no es l'esport rei, a l'illa caribenya associada amb els EUA): “És clar, senyor! Catalunya no és Espanya.” Les cadenes de televisió americanes, de cap a cap dels dos subcontinents, transmeten tothora esport i sempre hi ha, en horari no punta, temps per al futbol; i aquí és on el Barça estén la idiosincràsia de la catalanitat, de forma superficial si es vol, i qualla. Cal unir el club, acceptar la victòria de Bartomeu i la derrota dels altres. Si som referència mundial, ha de ser també en el guanyar i el perdre. Tots junts fa que siguem únics. Els personalismes ara ja sobren i el ressentiment no és propi de voler ser més grans ni d'esperits nobles.