Va descol·locar completament George Bush pare en les eleccions a la presidència dels EUA del 1992: “És l'economia, estúpid!”, li van etzibar des de l'equip de Bill Clinton... De què estem parlant?

Una cua interminable de socis esperava pacientment el seu torn per fer-se una fotografia amb la Champions, la lliga i la copa exposades davant de la porta principal de tribuna. Felicitat: aquest era el sentiment que es respirava dissabte al Camp Nou. Davant d'això, no n'hi ha prou de tenir un carisma innat i embolicar-se amb l'estelada. Davant d'això, o presentes un equip amb especialistes de primer ordre en cada una de les àrees i un projecte incontestable, o no hi tens res a fer.

Quan Josep Maria Bartomeu va succeir Sandro Rosell, el fugitiu, i es va posar l'americana de president, feia la sensació que les mànigues li arribaven als turmells. “No dóna la talla”, era el comentari majoritari i modestament compartit per un servidor. I és obvi que sense el meravellós triplet, l'escenari seria un altre. Però és igualment veritat que les decisions que Bartomeu va saber prendre en un moment de tensió màxima, els dies posteriors a la derrota d'Anoeta: anunci d'eleccions, cessament de Zubizarreta i, sobretot, l'actuació cerebral per evitar que les diferències entre Luis Enrique i Messi –el nostre rei– degeneressin en un incendi de proporcions devastadores, van contribuir decisivament a asserenar els ànims. Va fer de president i la seva imatge personal es va enfortir.

L'any 1945, també era juliol quan Winston Churchill, que havia liderat la defensa del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial, va veure amb estupor com el poble britànic no confiava majoritàriament en ell per afrontar la reconstrucció del país. Qui havia encunyat la cèlebre frase: “I have nothing to offer but blood, toil, tears and sweat”, es retirava a descansar al camp amb tots els honors. Una bonica lliçó que ens ha deixat la història. Salvant totes les distàncies, per expressar a Bartomeu tota la nostra gratitud pels serveis prestats i enviar-lo a descansar a la Cerdanya, calia, en les circumstàncies actuals, que l'alternativa fos molt potent.

Si Joan Laporta volia guanyar s'ho hauria d'haver treballat molt més. Ho sento, però a mi m'ha transmès improvisació. És anecdòtic que en el debat de TV3 li sobressin segons del minut i mig escàs de què disposaven els candidats per exposar cada tema?

La victòria de Bartomeu és contundent i inapel·lable. Es mereix tota la confiança i els millors desitjos, alhora que se li exigeix que millori allò que ha de millorar –que no és poca cosa el que grinyola– perquè de l'encert de la seva gestió en depèn, en gran mesura, la nostra felicitat futura com a barcelonistes. Temes com el del patrocinador, l'Espai Barça, el planter i la sostenibilitat d'un model guanyador marcaran el futur del club. També falta veure com articula Bartomeu una defensa contundent contra els atacs que rebi el club o com s'ho farà per recuperar el pes que ens pertoca en les màximes instàncies del futbol europeu i mundial. Perquè l'obligació indefugible de la directiva és també procurar que allò que els jugadors s'esforcen a guanyar dins del camp, ningú ens ho prengui als despatxos.

Una última consideració: el soci del Barça no va ser “conservador” el 2003, quan l'establishment ens volia imposar Bassat i, en canvi, vam decidir massivament votar il·lusionats un impulsiu Joan Laporta i el seu equip de gent preparada i atrevida. Tenim olfacte.