Un dels pecats mortals més grans que es poden fer en aquest món sembla que és barrejar la política i l'esport. Com si l'esport, quan abandona el simple fet de la pràctica de l'exercici físic i entra en el terreny dels diners i de les competicions internacionals, no fos un dels principals elements de les relacions entre els estats. I els Jocs Olímpics, un altre dels elements que és pecat barrejar amb la política, és el gran escenari on la política i l'esport van de bracet. Què són les llistes de medalles que es guanyen al final dels campionats, si no una manera de mirar qui la té mes grossa? Abans, els estats dirimien les seves diferències als camps de batalla. Ara ho fan de maneres més subtils i menys cruentes, per exemple, a través de l'esport.

Doncs anem a pecar una mica, o molt, barrejant l'esport i la política. El suport de Pep Guardiola a la llista Junts pel Sí per al 27-S ha obert la caixa dels trons contra l'actual entrenador del Bayern de Munic. Imagino que a ell li rellisca el que li diuen, i fa bé. Tampoc no és el primer cop que es manifesta d'aquesta manera i tampoc és la primera vegada que li diuen de tot. Com el ministre de l'Interior, Jorge Fernández, que l'ha acusat de jugar amb la selecció espanyola per diners i no per patriotisme, obviant el fet que l'Estat espanyol és un dels pocs en els quals la llei obliga a formar part de les seves seleccions si et convoquen. No hi ha alternativa, senyor ministre.

I quin problema hi ha que un esportista manifesti les seves preferències polítiques? No n'hi hauria d'haver cap. Com no hi és quan ho fa un escriptor, un actor, un advocat o qualsevol altre professional. I Guardiola només dóna un suport simbòlic a una llista, no pensa dedicar-se a la política. Com sí que han fet esportistes com Marta Domínguez, Abel Antón, Míriam Blasco, Fermín Cacho, Ruth Beitia, Manolo Martínez i Jesús Ángel García Bragado –la majoria a les files del PP, per cert–. És clar que tots aquests ho feien en partits espanyols que dubten que Espanya és una i lliure. Guardiola, en canvi, està amb els que volen trencar Espanya i això no es pot permetre. Guardiola ja va donar suport a la Via Catalana i a la V i va rebre de valent. García Bragado i Ander Mirambell van llegir el manifest de l'acte unionista del 12-O del 2013 a la plaça de Catalunya i no va passar res.

També cal parlar de la mofa i befa dels polítics professionals als que ara formen part de la llista Junts pel Sí o que li donen suport. Guardiola, però també Carme Forcadell i Muriel Casals han estat menyspreades com si la política fos un lloc vedat, al qual només tinguessin accés una mena de gent, especialment funcionaris de l'Estat. Com Soraya Sáenz de Santamaría, –la dels “polítics, no polítics i mig pensionistes”–, que bé que devia fer alguna altra cosa abans de dedicar-se a la política.