Com no era difícil d'imaginar en un home de fets i paraules previsibles, Josep Maria Bartomeu ha començat el seu mandat demanant unitat, petició recurrent de qualsevol poder per tal d'abonar el terreny que permeti després equiparar discrepància amb dissidència: “Si no estàs amb mi, estàs contra la unitat del tot.” Però les recents eleccions aporten, a qui ho vulgui veure, alguna cosa més que un resultat en clau de guanyador i perdedors. Tal com escrutava abans-d'ahir Àlex Santos en la contraportada d'aquest diari, s'han tornat a repetir unes xifres que ja havien aparegut en anteriors conteses electorals i que consoliden dos grans blocs: els 25.000 que valoren que la pilota entri i que el president no digui una paraula més alta que l'altra, i els 15.000 que pensen que, a més de fer entrar la pilota, el club ha de jugar i guanyar altres partits, encara que per això hagi de presidir-lo algú que de tant en tant s'excedirà de rauxa. L'últim quart de segle el barcelonisme ha parlat molt dels ismes derivats de noms propis, i potser l'efecte marmota de les xifres ens hauria de fer veure'ls no com una successió de maleïdes divisions, sinó com la permanent conseqüència lògica de les dues maneres d'entendre el Barça, arrelades més enllà de tenir o no el poder. La unitat és positiva com a eina per afrontar objectius concrets en moments determinats, però no cal idealitzar-la tant per entendre-la substitutiva d'una realitat que no s'hauria bipolaritzat tants cops si prèviament no existissin els dos pols. Demanar unitat no és demanar a ningú que canviï de bàndol o que abdiqui de les seves conviccions. És assumir les raons que fan que al Barça calgui estar pregonant-la sempre, la unitat. I assumir-ho correspon, sobretot, al president, que ho és de tots. Els d'una banda, els de l'altra, i els de l'immens tercer bloc: el Camp Nou sencer que omplirien els socis que, abstenint-se o no tenint dret a vot, dissabte no es van expressar.