Una vergonya, és clar. Com pot ser que Pep es fiqui en política? Si és un esportista! I, evidentment, la política i l'esport no s'han de barrejar... Guardiola tancarà de manera simbòlica la llista unitària Junts pel Sí per estar al costat dels ciutadans que, com ell, desitgen que Catalunya s'independitzi d'Espanya tan aviat com sigui possible.

Com que no cal aprofundir gaire que la política és a tot arreu ni tampoc val la pena debatre amb qui ja ha demostrat milions de vegades que no vol escoltar, serveixin aquestes quatre ratlles per recordar que els grans especialistes a fer participar en política esportistes són els mateixos que ara reneguen de Pep i la seva maniobra. I com són molts, anirem per parts.

El Partit Popular (PP) acumula una llarga llista. A veure, alguns il·lustres noms de l'esport d'elit: Ruth Beitia, Marta Domínguez, Manolo Martínez, Abel Antón, Jesús Ángel García Bragado, Sandra Myers, Niurka Montalbo i Colomán Trabado (atletisme), Miguel Reina, Fernando Gómez, Gica Craioveanu, Diego Ribas i Francisco Delgado (futbol), Titín III (pilota basca), Míriam Blasco (judo), Carlota Castrejana (atletisme i bàsquet) i Theresa Zabell (vela), entre d'altres. Tots ells, és clar, mereixen el reconeixement ciutadà perquè han traslladat –o encara ho fan– els seus coneixements i la seva experiència del món de l'esport per millorar el sector des de la gestió política. Moltes gràcies a tots.

I també als del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) o derivats autonòmics, com José Javier Hombrados (handbol), Fermín Cacho i Natalia Rodríguez (atletisme), Gervasi Deferr (gimnàstica), Dori Ruano (ciclisme) i Julián Rodríguez Santiago (futbol), per exemple.

I seguim: han fet feina o encara la fan Xabier Errekondo (handbol) i Pedro Martínez de Eulate (pilota basca), per Bildu; Julián Gorospe (ciclisme), pel PNV; Oleguer Presas (futbol), per Crida per Sabadell; Prudencio Induráin (ciclisme) i Idoia Jiménez (taekwondo), per Unión del Pueblo Navarro; Albert Crusat (futbol) i Miguel Ángel Martín Perdiguero (ciclisme), per Ciutadans; Óscar Peñas (judo), per Podemos; Albert Jorquera i Felip Ortiz (futbol) i Ivan Tibau (hoquei sobre patins), per CiU; Elena Moreno (atletisme), pel Partido Regionalista de Cantabria; Miguel Tarín (bàsquet), per Plataforma per Catalunya; Eva María Sánchez García (patinatge), per UPyD, i fins i tot, Tomás Reñones (futbol) pel GIL.

Tots aquests entre d'altres, entre molts d'altres. I segur que també en d'altres partits polítics no anomenats en la llista anterior. Que em perdonin els esportistes als quals els faria gràcia sortir en aquest escrit i no hi són. Prometo no haver-ho fet amb mala intenció: només és conseqüència del meu desconeixement. L'esport –com qualsevol altre sector de la nostra societat– genera idees per ser aprofitades, és a dir, fa política. Encara que no es pugui dir (no entenc per què!, si es fa política sempre, des de tots els partits, des de la dreta i l'esquerra, i en tots els moments! I què hi ha de dolent?).

El món de l'esport produeix ídols que, com tot i en tots els sectors, només d'ells depèn que puguin seguir sent considerats referents socials o que vegin com el seu nom i la seva trajectòria es llança a les escombraries. Depèn del seu rendiment: si només volen figurar, la política se'ls menjarà; si aporten, seran respectats. Que cadascú situï cadascú on li sembli. Ara bé, tots, absolutament tots, han de ser tractats amb els mateixos criteris. Per què val fer política, per exemple des del PP i des del PSOE i no des de Junts pel Sí? Cal resposta? No, oi? Fa vergonyeta veure i escoltar segons què. Tenim pressa.