Provar d'entendre sota el sol de justícia que enganxifa els peus al quitrà desmanegat dels suburbis de Versalles el llibre que l'apologeta catòlic anglès Hilarie Belloc va dedicar el 1929 al cardenal Richelieu és, a dos dies que demà el Tour de França rodoli per les llambordes decoratives dels Camps Elisis, d'una temeritat comparable a la gosadia de pronosticar qui, finalment, s'enfilarà al podi.

Per Belloc, Richelieu va constituir França amb l'audàcia de convertir calvinistes i catòlics a una nova religió, el nacionalisme, tal com, 200 anys després faria Bismarck unint al Reich tots els països de parla alemanya. Segons l'apologeta, tant l'un com l'altre van poder bastir els seus imperis gràcies a l'essència catòlica d'Europa, que funcionaria com una pega divina; vull dir, com la reïna que empastega la pols que hi voleia, com l'ambre que empresona els insectes pels segles dels segles, o com l'ADN que ens emparentaria tots en una vida eterna.

Ja es veu, veient com la UEFA vol fer pagar l'espurneig d'estelades a la final de la Champions de l'Estadi Olímpic de Berlín, que Belloc s'equivocava i confonia els termes. Demà, quan el Tour arribi a la capital de França, no seran pas les nacions qui hauran competit per pujar al podi, ni seran els honors i la glòria dels congèneres, conciutadans o patriotes dels vencedors els objectius acomplerts pels herois de la colossal pedalada; com tampoc no és que a la UEFA li importi gaire si l'estelada representa un col·lectiu de persones. La confusió de Belloc, l'èxit de Richelieu, l'error de Bismarck és confondre l'Estat amb alguna cosa més que una màquina de fer negocis. I així, el Tour i la UEFA, per més prosopopeia que hi posin, no són sinó uns escolanets de Richelieu al servei dels nous estats que els paguen. Si convertíssim l'estelada en una marca i fóssim súbdits dels royalties, les estrelles d'Europa consagrarien la sardana.