Estic sorprès de la quantitat de gent que, a Puerto Rico, en dir que sóc català i anomenar Barcelona, només fan que senyals d'admiració. Hi juga, sobretot a la ciutat de Ponce, la profunda petja de catalans que, al llarg del segle XIX, feren de l'illa lloc preferent dels seus negocis. La majoria lligats al comerç, també amb una presència notable de propietaris de grans cafetars, constructors, naviliers, etc. I un afegit més: en encarar Puerto Rico un futur modern, que creien que seria autònom o independent, feren de Barcelona el destí de molts dels seus futurs dirigents perquè era l'única ciutat de l'Estat, com deia Unamuno.

L'admiració, quan va cap al futbol, ha fet una transmissió curiosa: majoria justa merengue en la gent gran, aclaparadora majoria culer en la gent jove. La raó és fàcil. El joc excel·lent i els triomfs del Barça i també la petja de ciutat moderna de bellesa que arreu del món fa del nostre cap i casal un fenomen universal.

La gent veia el partit contra el Manchester a les quatre de la tarda, programant un cap de setmana llarg també en funció de les dues hores del futbol. Fenomen llatinoamericà per Messi, Neymar, Bravo i Alves i també un cert desencís que la premsa ha ressaltat com el fet de cobrar per un partit amistós uns preus de competició. S'ha de fer, però, pels seguidors i per màrqueting internacional.

La gent entén el cas català, no solament els universitaris. Tot el que he explicat arreu cau en terreny fèrtil i propici; al cap i la fi, l'“estado asociado y libre” de Puerto Rico, no és estat, ni associat, ni tampoc lliure. Com es manifesta aquest sentiment difús i contradictori en l'esport? Tots sense excepció van a favor del país quan s'enfronten als EUA. Vaja, com nosaltres, que a manca de llibertat hem hagut de crear un Barcelona que fes suplència i sublimés la llibertat, els conflictes i els èxits per tapar un domini espanyol que ens frena en tot. Mimem Barcelona i el Barça; és la garantia d'uns triomfs universals únics.