Deu dies després

Fa només deu dies que Josep Maria Bar­to­meu va ser ele­git nou pre­si­dent del Barça i hi ha hagut comen­ta­ris de tota mena. El més comú era que com que les coses espor­ti­va­ment ana­ven bé la majo­ria dels votants s'han decan­tat per no tocar res. D'altres han glos­sat el poc encert dels opo­nents o la sort que ha acom­pa­nyat les deci­si­ons que el gua­nya­dor ha pres. Un hau­ria pre­fe­rit un pre­si­dent que girés full, que enterrés la divisió, per dir-ho d'alguna manera, entre el lapor­tisme i el rose­llisme. No hi va haver cap can­di­dat amb prou força per encar­nar aquesta opció i penso que allò que ha estat deci­siu per a l'elecció de Bar­to­meu ha estat el per­fil pre­si­den­cial que ha anat cons­truint i que té el tret essen­cial de l'home que ho entoma tot sense estridències. Fuig un pre­si­dent i ell entoma la res­pon­sa­bi­li­tat del relleu i s'empassa la decisió presa de dur un entre­na­dor que ve d'una altra manera de fer. Entoma un final de tem­po­rada en què, més per un estat d'ànim que per altra cosa, es deixa de gua­nyar una lliga que es tenia a tocar. Rec­ti­fica i passa les deci­si­ons a un direc­tor espor­tiu que les du a Luis Enri­que, a Luis Suárez i a Bravo. A par­tir d'aquí tot rut­lla fins que el des­ti­tu­eix. La raó esgri­mida és “una pèrdua de con­fiança” però fa la sen­sació que és car­re­gar-li la sanció de la FIFA a la Masia. Quan tot sem­bla esber­lar-se l'encerta, per tran­quil·lit­zar l'entorn, en anun­ciar elec­ci­ons a final de la tem­po­rada. Pre­senta un cara­mel com és la remo­de­lació del Camp Nou i cons­trucció de l'Espai Barça, que el soci que vota aprova per majo­ria mal­grat que, com ha subrat­llat Laporta, per con­ver­tir-se en pro­jecte real li falta con­creció arqui­tectònica i nego­ci­ació amb Ajun­ta­ment i veïns, aspecte que pot ocu­par molt temps, pot­ser el sufi­ci­ent per veure si la marxa econòmica del club pot per­me­tre l'aven­tura. I aquesta tra­jectòria ho aguanta tot. Fins i tot que el soci creu que en la judi­ci­a­lit­zació en marxa sobre el fit­xatge de Ney­mar, hi pot haver dis­crepàncies en la fis­ca­li­tat per si una grossa quan­ti­tat era sou o era traspàs, però no hi ha cap delicte i tot que­darà en no res, san­ci­ons milionàries a part. I així con­ti­nua la història d'un pre­si­dent que no s'enfada mai.