Fa només deu dies que Josep Maria Bartomeu va ser elegit nou president del Barça i hi ha hagut comentaris de tota mena. El més comú era que com que les coses esportivament anaven bé la majoria dels votants s'han decantat per no tocar res. D'altres han glossat el poc encert dels oponents o la sort que ha acompanyat les decisions que el guanyador ha pres. Un hauria preferit un president que girés full, que enterrés la divisió, per dir-ho d'alguna manera, entre el laportisme i el rosellisme. No hi va haver cap candidat amb prou força per encarnar aquesta opció i penso que allò que ha estat decisiu per a l'elecció de Bartomeu ha estat el perfil presidencial que ha anat construint i que té el tret essencial de l'home que ho entoma tot sense estridències. Fuig un president i ell entoma la responsabilitat del relleu i s'empassa la decisió presa de dur un entrenador que ve d'una altra manera de fer. Entoma un final de temporada en què, més per un estat d'ànim que per altra cosa, es deixa de guanyar una lliga que es tenia a tocar. Rectifica i passa les decisions a un director esportiu que les du a Luis Enrique, a Luis Suárez i a Bravo. A partir d'aquí tot rutlla fins que el destitueix. La raó esgrimida és “una pèrdua de confiança” però fa la sensació que és carregar-li la sanció de la FIFA a la Masia. Quan tot sembla esberlar-se l'encerta, per tranquil·litzar l'entorn, en anunciar eleccions a final de la temporada. Presenta un caramel com és la remodelació del Camp Nou i construcció de l'Espai Barça, que el soci que vota aprova per majoria malgrat que, com ha subratllat Laporta, per convertir-se en projecte real li falta concreció arquitectònica i negociació amb Ajuntament i veïns, aspecte que pot ocupar molt temps, potser el suficient per veure si la marxa econòmica del club pot permetre l'aventura. I aquesta trajectòria ho aguanta tot. Fins i tot que el soci creu que en la judicialització en marxa sobre el fitxatge de Neymar, hi pot haver discrepàncies en la fiscalitat per si una grossa quantitat era sou o era traspàs, però no hi ha cap delicte i tot quedarà en no res, sancions milionàries a part. I així continua la història d'un president que no s'enfada mai.