La cosa sembla que està calmada, força més que dies després que s'acabessin les eleccions del Barça. Llavors el que més amoïnava els guardians del barcelonisme era que Joan Laporta no hagués decidit desaparèixer motu proprio. Aquell contundent “No surrender. Never give up!” (‘no em rendeixo; mai abandono') devia caure com una sentència de guerra que va arribar a provocar enceses i lapidàries columnes dels guardians de les essències blaugrana, que van titllar l'expresident poc menys que de decrèpit per no haver entès el significat de la votació del 18 de juliol.

Si Laporta hagués entès com volen els guardians de la puresa del Barça que s'interpretin uns comicis electorals, posem per cas el que va succeir en les derrotes a les urnes el 1997 i el 1998, se n'hauria anat cap a casa i avui el Barça, n'estic convençut, nedaria des de fa dos decennis en la més profunda de les mediocritats, farcit de recopes i de queixes contra els estaments per suposats robatoris de lligues.

Potser a Laporta ja li ha arribat l'hora de recollir-se, però això ho decidirà ell quan ho cregui convenient, i hauria de seguir gaudint del reconeixement d'haver estat la persona que amb els seus extrems a l'hora de manifestar el seu caràcter ha propiciat que el Barça sigui avui el que és.

Laporta s'hauria de recollir, sí, però molts sabem que si el mandat de Bartomeu no enfila un període d'estabilitat social i esportiu, a banda que l'economia aconsegueixi els objectius que els nous directius s'han traçat (arribar aviat als 1.000 milions de facturació), la figura de l'expresident seguirà estant molt present al Camp Nou. És per això que jo entenc el seu “never give up!” més com un: “Sé que si les coses no van bé em tornareu a reclamar” que com un desafiant: “Vaig a la guerra contra tot i tothom.” Aquesta darrera ha estat la desencertada reflexió que alguns han volgut fer per fixar l'expresident en un escenari i per assenyalar-lo com a potencial desestabilitzador quan hi hagi sidral a can Barça.

El seu immediat historial el precedeix, i no hi veig ni una taca que pugui culpar-lo dels merders en què s'ha ficat el club en els darrers anys. Tot el contrari, si alguna manifestació ha deixat caure ha estat de suport a la institució, gest que ell no va trobar mai de ningú extern quan governava. Per tant, calma, que Laporta no brandarà l'espasa per fer caure Bartomeu i els seus, ja que si aquests es tornen a embolicar serà pel seu propi desencert.

Laporta tornaria, i Déu no ho vulgui, si el club s'enfangués de nou fins al punt que hi hagués qui el reclamés per rescatar la institució, com semblava que van cridar molts des de la tardor passada fins a la consecució del triplet, justament quan la massa social va canviar força el sentit del vot a les urnes, potser raó per la qual Joan Laporta es va sentir molest en acabar el recompte, perquè no entenia que si l'havien empès per fer ressorgir la institució, una ratxa de triomfs inesperats modifiqués majoritàriament el sentit del vot.

Per això, entenc, ell no s'arronsa ni abandona, i malgrat la desafecció a les urnes, si el club el torna a cridar com el 2003 per arreglar un desastre, ell tornarà per ajudar. Mentrestant, s'ho mirarà de lluny i sense molestar, com cal.