El Tour 2015 ha estat un gran Tour. Ha estat una cursa amb dominador ferm, Chris Froome i el seu equip, l'Sky, però en el qual la incertesa s'ha mantingut fins a l'última pujada de la cursa, l'Aup d'Uès, en què tot hauria pogut canviar. I no em sembla una contradicció dir que Froome ha estat un líder ferm i que tot hauria pogut canviar a l'Aup d'Uès. L'equip Sky ha portat la cursa com millor anava als seus interessos, Froome ha vestit de groc en setze de les vint-i-una etapes de la cursa –les últimes quinze de forma consecutiva– i la seva contundent victòria a La Pèira Sant Martin en la primera etapa dels Pirineus va marcar l'esdevenir de la cursa. També és veritat que l'atac llunyà de Nairo Quintana en la penúltima etapa va posar contra les cordes el britànic perquè en un gran port alpí ningú està lliure d'un defalliment. Froome i l'Sky van mantenir la serenor, l'estructura d'equip i, sobretot, les forces i Froome es va endur el Tour.

Aquesta va ser la realitat. Una realitat que, vista la cursa davant la televisió, seguint les retransmissions de TVE –a Teledeporte i La 1–, es confonia amb els desitjos dels narradors de la cursa. Entenc perfectament que entre un ciclista colombià –Nairo Quintana– d'un equip espanyol –Movistar– i un britànic –Chris Froome– d'un equip britànic –Sky–, a TVE no tinguin cap dubte de qui és el seu favorit. Ara bé, que el teu favorit sigui un i no l'altre no t'hauria de fer canviar el punt de vista de les coses que passen a la carretera i arribar a confondre els teus desitjos amb la realitat. Feu un reset i intenteu recordar els comentaris de Carlos de Andrés i Perico Delgado en totes i cadascuna de les etapes de muntanya d'aquest Tour. Hi ha un lloc comú. Sempre veien malament Chris Froome, sempre veien feblesa en la comunicació no verbal del britànic. Fins i tot el veien fotut segons abans que Froome llancés aquell atac bestial sis quilòmetres abans del final de l'etapa de La Pèira Sant Martin que va posar el Tour de cap per avall. I a partir d'aquell dia, cada vegada que la carretera s'empinava, Froome no estava bé, segons ells, però seguia de groc i no cedia temps. I en els últims dies, als Alps, seguien veient-lo malament, però Froome va arribar vestit de groc a París.

Froome no va ser als Alps el Froome dels Pirineus, però això no és res de nou en la història del Tour. Fins i tot Miguel Indurain era incapaç de mantenir el mateix nivell en les dues serralades –l'excepció seria Lance Armstrong i tots sabem com va acabar allò–. És clar que llavors el discurs oficial era que al navarrès no li feia falta fer exhibicions quan ja anava de groc, que en tenia prou de controlar la cursa i respondre als atacs selectius i comptats. També llavors, recordem-ho, a ningú li feia mal d'ulls veure un equip –Reynolds– amb un munt de corredors controlant el pilot –com ara fa l'Sky i, en canvi, sí que molesta– en els grans ports, impedint o neutralitzant els atacs. Llavors no hi havia cap problema.