El Tour 2015 ha estat un gran Tour. Ha estat una cursa amb domi­na­dor ferm, Chris Fro­ome i el seu equip, l'Sky, però en el qual la incer­tesa s'ha man­tin­gut fins a l'última pujada de la cursa, l'Aup d'Uès, en què tot hau­ria pogut can­viar. I no em sem­bla una con­tra­dicció dir que Fro­ome ha estat un líder ferm i que tot hau­ria pogut can­viar a l'Aup d'Uès. L'equip Sky ha por­tat la cursa com millor anava als seus interes­sos, Fro­ome ha ves­tit de groc en setze de les vint-i-una eta­pes de la cursa –les últi­mes quinze de forma con­se­cu­tiva– i la seva con­tun­dent victòria a La Pèira Sant Mar­tin en la pri­mera etapa dels Piri­neus va mar­car l'esde­ve­nir de la cursa. També és veri­tat que l'atac llunyà de Nairo Quin­tana en la penúltima etapa va posar con­tra les cor­des el britànic perquè en un gran port alpí ningú està lliure d'un defa­lli­ment. Fro­ome i l'Sky van man­te­nir la sere­nor, l'estruc­tura d'equip i, sobre­tot, les for­ces i Fro­ome es va endur el Tour.

Aquesta va ser la rea­li­tat. Una rea­li­tat que, vista la cursa davant la tele­visió, seguint les retrans­mis­si­ons de TVE –a Tele­de­porte i La 1–, es con­fo­nia amb els desit­jos dels nar­ra­dors de la cursa. Entenc per­fec­ta­ment que entre un ciclista colombià –Nairo Quin­tana– d'un equip espa­nyol –Movis­tar– i un britànic –Chris Fro­ome– d'un equip britànic –Sky–, a TVE no tin­guin cap dubte de qui és el seu favo­rit. Ara bé, que el teu favo­rit sigui un i no l'altre no t'hau­ria de fer can­viar el punt de vista de les coses que pas­sen a la car­re­tera i arri­bar a con­fon­dre els teus desit­jos amb la rea­li­tat. Feu un reset i inten­teu recor­dar els comen­ta­ris de Car­los de Andrés i Perico Del­gado en totes i cadas­cuna de les eta­pes de mun­ta­nya d'aquest Tour. Hi ha un lloc comú. Sem­pre veien mala­ment Chris Fro­ome, sem­pre veien feblesa en la comu­ni­cació no ver­bal del britànic. Fins i tot el veien fotut segons abans que Fro­ome llancés aquell atac bes­tial sis quilòmetres abans del final de l'etapa de La Pèira Sant Mar­tin que va posar el Tour de cap per avall. I a par­tir d'aquell dia, cada vegada que la car­re­tera s'empi­nava, Fro­ome no estava bé, segons ells, però seguia de groc i no cedia temps. I en els últims dies, als Alps, seguien veient-lo mala­ment, però Fro­ome va arri­bar ves­tit de groc a París.

Fro­ome no va ser als Alps el Fro­ome dels Piri­neus, però això no és res de nou en la història del Tour. Fins i tot Miguel Indu­rain era incapaç de man­te­nir el mateix nivell en les dues ser­ra­la­des –l'excepció seria Lance Arms­trong i tots sabem com va aca­bar allò–. És clar que lla­vors el dis­curs ofi­cial era que al navarrès no li feia falta fer exhi­bi­ci­ons quan ja anava de groc, que en tenia prou de con­tro­lar la cursa i res­pon­dre als atacs selec­tius i comp­tats. També lla­vors, recor­dem-ho, a ningú li feia mal d'ulls veure un equip –Rey­nolds– amb un munt de cor­re­dors con­tro­lant el pilot –com ara fa l'Sky i, en canvi, sí que molesta– en els grans ports, impe­dint o neu­tra­lit­zant els atacs. Lla­vors no hi havia cap pro­blema.