Cada pretemporada sorgeix el mateix debat. Són convenients les gires de cara a la preparació física dels jugadors després de les vacances? Ho són quan, a més, els primers partits de competició oficial cada cop comencen abans? Molts entrenadors comenten sovint que aquests llargs desplaçaments no són el més recomanable per iniciar bé la temporada. Però el negoci és el negoci i cap dels grans clubs europeus pot prescindir dels ingressos en publicitat, marxandatge i televisió que proporcionen les gires. I aquest és el gran quid de la qüestió. El futbol professional als més alts nivells ha passat de ser un esport a ser un esport-espectacle, com ho són als Estats Units el bàsquet, el beisbol o el futbol americà. I això té les seves servituds.

D'una banda, per arribar a situar-se en l'elit mundial cada cop calen més recursos econòmics, i per obtenir-los, en aquest món global, no n'hi ha prou amb la marca que proporcionen els èxits a nivell estatal o continental. Cal cercar aquests ingressos en mercats d'abast mundial, especialment aquells ingressos derivats dels drets televisius, del copyright dels productes (samarretes, cartells...) que es comercialitzen amb la marca del club i dels patrocinadors que esperen una publicitat al més global possible.

De l'altra, per mantenir-se i consolidar-se en l'elit mundial cal seguir guanyant títols i fitxar contínuament nous jugadors, si és possible, que a més de tenir bones condicions tècniques i físiques siguin un bon reclam mediàtic. En suma, jugadors cada cop més cars i amb fitxes més altes (fins i tot insultants, ateses les dificultats en què la crisi ha sumit centenars de milers de famílies) que, com un peix que es mossega la cua, exigeixen incrementar cada any els ingressos per seguir en la pomada mundial.

Conclusió: els esports-espectacle són ja molt més que un esport. Són un negoci que té les seves pròpies regles de joc i convertir-se en una marca global té les seves servituds en forma de gires, espots publicitaris, conreu de la imatge, presència mediàtica, pressions polítiques...

I, tanmateix, en el cas del futbol, seguirem omplint els estadis per gaudir la màgia d'un esport en què, com en gairebé tots els esports d'equip, es combinen moltes de les qualitats idealitzades de l'ésser humà que tothom enveja: preparació física, capacitat tècnica, sentit tàctic, coordinació i solidaritat amb la resta de membres de l'equip, visió de la jugada, ocupació de l'espai, concentració, intensitat, intel·ligència, art, estratègia... I aquesta màgia enganxa i quan s'associa als colors d'un club és de per vida.

I per això ens passarem l'estiu discutint un cop més els beneficis o els inconvenients de les gires –discussió inútil perquè les gires formen part de la vessant espectacle-negoci del futbol i no pas de la vessant esportiva–, dels nous fixatges (fins i tot els del Barça, tot i que no els podrà inscriure i per tant no podran jugar fins l'1 de gener del 2016), de com han tornat físicament els jugadors després de les vacances o de com avança la preparació de l'equip. En això consisteix, per dir-ho d'alguna manera, la pretemporada de l'aficionat. I així, any rere any, sense perdre la il·lusió i renovant les esperances mentre les gires –i els seus ingressos directes i, sobretot, indirectes– sembren la llavor de futurs fixatges.