Això ve de lluny, i no cal que ningú es faci el sorprès. El Barça ha estat un ens polític des del primer dia. El club va nàixer sota l'estat de guerra generat pel tancament de caixes. El 1910, quan va adoptar l'escut en forma d'olla, les quatre barres hi eren incloses. Sis anys després, es comprava la primera senyera i es declarava el català com a idioma oficial de la institució. Sota la presidència de Gaspar Rosés, la simbiosi ja va resultar imparable, fins al punt que Joan Gamper va prometre mantenir-se ferm en el gir de catalanitat quan va agafar la presidència per tercer cop. El 1918, el Barcelona donava suport a la petició d'autonomia per a Catalunya, i al diari La Veu s'hi podia llegir: “El Barcelona passa de ser un club català a ser el club de Catalunya.” El 1919 van començar les ofrenes florals a Rafael Casanova per la Diada; i a Madrid, en un matx contra l'Arenas de Getxo, es repartien ja pamflets que acusaven els blaugrana de ser “separatistes i enemics dels espanyols”. No els faltaven arguments: mesos després, el quart equip del Barça adoptava, precisament, el nom de Separatistes. No cal ni arribar al celebèrrim tancament del club per sis mesos i a la pena d'exili per al fundador, allò de la Marcha real del 1925 en l'homenatge a l'Orfeó Català fet a les Corts sota la dictadura de Primo de Rivera. Ni tampoc cal ampliar-ho amb la infinitat de referències posteriors, més properes en el temps.

Ara la directiva té dues patates calentes a les mans que, per als nostres avantpassats, serien pa sucat amb oli: sanció per la xiulada a l'himne espanyol i multa per portar estelades i cridar “independència” en una final europea. Normalment, aquells que s'emparen en la dissociació entre esport i política acostumen a ser els més conservadors, per no titllar-los obertament de reaccionaris. Són, també, els que aprofiten el lligam en benefici propi, sense manies per emprar hipocresia i doble moral. La tebior que caracteritza els actuals gestors del Barça en relació amb el procés que viu el país pot ser respectada per no deixar de banda cap sensibilitat, per mantenir els colors blaugrana com a causa comuna de pensaments diversos. Tot i així, no justifica comportaments porucs i mesells ni el fatal costum d'acotar el cap quan altres amenacen. Més val apostar per la pedagogia i la posició ferma. Si no accepten la llibertat d'expressió, si no volen entendre el caràcter simbòlic del Barça, el que és i el que representa, durant cent anys ja hem fet de tot per tal que se n'adonessin. El que no cal és demanar perdó, pagar les injustes multes imposades ni col·laborar en aquest mediocre espectacle. Som com som i emprem armes democràtiques, pacífiques i cíviques que ells, seguint els seus evidents interessos, no volen respectar en igualtat de termes tolerants. Fa un segle que estem així. Ara no vingueu amb l'excusa de pagar per guanyar afinitat amb Platini i aprofitar-nos-en si arriba a la FIFA. Tampoc ens empassarem que accepteu aquesta comissió antiviolència tan polititzada des del PP com a ens superior que pot repartir garrotades. No. Ni un pas enrere. No afluixeu. Per començar, respecteu la memòria d'aquells que, com heu llegit aquí, es van deixar la pell en temps més difícils per recuperar i mantenir la identitat del país, que és com dir el Barça. Per això és més que un club. Per política.