No sempre es guanya, no sempre hem guanyat i
durant dècades, per ser del Barça –del poc popular i honest existent sota la dictadura–, hem estat obligats a perdre. L'esport sota el franquisme era tot corrupció política a favor del règim, malgrat dolgui a molts que prefereixen amagar el cap sota les ales.

Ara, no tot ha canviat. El PP i els tribunals escollits pels executius seus o del PSOE retornen sovint a fer de l'esport una arma pròpia de pressió social i política per influir sobre la gran massa de població, la gent senzilla i popular, de la qual molts provenim o som, que s'identifica darrere una pilota o una medalla de triomf.

Els catalans, com a poble que vol decidir el seu futur de manera lliure i digna, hem de fugir d'aitals actituds. No s'hi val a guanyar de qualsevol manera. Castigats per no haver fet bé les coses a la Masia, fem-ho millor, demanem llum i taquígrafs per a tothom i que hi hagi igual sanció, o no, si hi ha hagut igual actuació dels equips de Madrid, o d'Anglaterra, o d'on sigui dins de la Unió Europea. Pel tema multa per les estelades negociem el que calgui, però mai sense renunciar al lliure dret d'expressió i, sense oblidar que ens tornin els euros d'una multa que insulta el concepte de llibertat a tot Europa.

Vam perdre llastimosament en bàsquet, cal refer l'equip. Perfecte, donant més oportunitats a qui sense tanta despesa ens ha dut triomfs, com Xavi Pascual i Joan Creus. El mateix es pot dir en futbol sala.

De totes totes, si no és per raons administratives alienes, el Barça B ha de jugar a la categoria que li toca. A segona B. Em dol, sap greu, es va planificar malament però l'esperit d'equip de la Masia va fracassar. Si hi ha una poma podrida, camí i manta. La Masia és la nostra joia de la corona, per mèrits –més ben dit, demèrits, es mereixen jugar a segona B. Això també són valors.