Quan des de casa seva, la inspectora de la comissió disciplinària de la UEFA, la tal Anna Bordiugova, va tenir la brillant idea de denunciar-nos per exhibir estelades a la final de Berlín, inspirada la dona per algú que no parlava precisament la llengua de Xevtxenko (i més que en Andrei, el brillant exjugador del Milan, penso en Taràs, el poeta, considerat uns dels pares de la literatura moderna ucraïnesa) sinó la de Torrente, sabia perfectament, tant ella com qui li movia els fils, que estava tocant matèria molt sensible.

Qui carall és la UEFA per prohibir-nos que brandem estelades en un estadi? El president del Barça, Josep Maria Bartomeu, recollint el sentiment d'indignació i ràbia de tots els barcelonistes, va deixar les coses clares en una entrevista al Washington Post: “És una sanció injusta. L'hem recorregut i la recorrerem, arribarem fins al final. Els nostres socis tenen dret a la llibertat d'expressió.” Impecable.

Però quan un president del Barça diu que s'arribarà fins al final, s'ha d'arribar fins al final. I si no, que s'ho pensi bé abans de parlar. No és acceptable que, després, el club decideixi no presentar un recurs que –segons les fonts jurídiques consultades– tenia moltíssimes possibilitats de prosperar, avalat per la llibertat d'expressió com a dret universal que, a més, en cap cas va comportar el més mínim acte de provocació o violència; ans al contrari, la mateixa UEFA, en l'informe del seu delegat en la final, l'holandès Harry M. Been, va destacar l'exquisit comportament de l'afició del Barça.

La teoria –no oficial– sobre la reculada se sustenta en el fet que qualsevol acció mal calculada podria dinamitar les bones relacions amb Michel Platini (un home que aparentment tampoc es preocupa gaire per la dieta, sigui dit gratuïtament de passada), a la candidatura del qual donarem suport per presidir la FIFA, i que per això hem descartat la via judicial i ens centrarem estrictament en la diplomàtica.

Sóc el primer a considerar absolutament indispensable que el Barça tingui el pes que li pertoca en els màxim organismes del futbol mundial, i sóc conscient que per moure's eficaçment entre un col·lectiu turbulent i sinistre com el que ens ocupa ens cal de molta astúcia. Però una cosa és l'estratègia diplomàtica i una altra defensar la dignitat dels socis i aficionats. Són estadis distints i una cosa tampoc no treu l'altra. Dignitat i honor. D'això parlem. Perquè nosaltres no hem fet res mal fet i no ens mereixem aquesta sanció humiliant.

El comunicat innocu emès pel club diu que hem pactat amb la UEFA no recórrer a canvi “d'una reunió de treball per a una solució diplomàtica”. Deixant a banda que el nostre fort no és, precisament, l'esgrima en qüestions de palau (també havíem de convèncer la FIFA que la seva llei de menors era injusta i, de moment, l'única novetat és que Turan i Vidal no juguen ni partits amistosos...), per què no ho fèiem al revés?: presentem el recurs i, si després la UEFA ens convenç amb la seva solució diplomàtica, el retirem i llestos. No calia afluixar-nos.

Situacions com aquesta provoquen confusió i generen desconfiança. No sembla tampoc que sigui la millor manera de començar un nou mandat. En el moment de signar aquest comentari, Josep Maria Bartomeu encara no ens ha donat explicacions convincents. És la paraula del president. Poca broma.