Recordo que va ser el president dels laboratoris Grífols qui fa temps va esperonar Artur Mas perquè no afluixés davant el full de ruta que una part important de Catalunya havia decidit recórrer. Aquesta incitació a la fermesa Mas l'ha escoltat sovint de part de la ciutadania, un clar missatge que ara no hi ha marxa enrere i que el lideratge d'aquest negoci necessita una persona que no defalleixi davant qualsevol adversitat.

En les eleccions del Barça hi havia en joc una presidència que requeria un líder que tingués clar que el club seria un camp de batalla diari, per totes les variables que van associades a l'activitat de l'entitat, i especialment pel marc polític català, ja que totes les seves icones i entitats estan en el punt de mira i són assenyalades, perseguides i atracades, amb joc brut i tot.

Estic convençut que, en part, hi havia molts socis que s'ensumaven que en aquest primer període presidencial el Barça necessitaria un president amb les espatlles prou amples i amb un perfil per afrontar amb valentia i coratge les garrotades que rebria el club. Durant la campanya, el testimoni del candidat Toni Freixa va ser prou explícit a assenyalar els nombrosos errors de la junta anterior en matèria institucional i va posar èmfasi en la falta de lideratge de Bartomeu en moments en què el Barça havia necessitat una persona que assumís amb fermesa les regnes del club. A aquesta exposició es van sumar la resta de rivals de Bartomeu, que el van titllar d'imprudent i de tenir poca preparació per empènyer l'entitat en moments complicats. Bartomeu va respondre a tots aquests atacs dient que tenia la seva pròpia manera de fer, lligada a la discreció. No va convèncer ningú, ja que a causa de la discreció el Barça encara pateix la sanció de la FIFA que li impedeix fitxar i té un cas al jutjat en què no només ell, sinó el Barça, i de retruc l'expresident Rosell, estan imputats.

En campanya, Bartomeu no es va sentir mai amb el compromís de no afluixar davant l'adversitat perquè al soci se li va transmetre des de la seva candidatura que el triplet ho era tot i que els canvis que s'havien produït en les darrers mesos havien situat el Barça en un estat d'harmonia que ajudava a visualitzar el futur amb molta confiança, fins i tot que el cas Neymar aniria a la baixa i acabaria en un no res. El soci va comprar aquest posat i no li va reclamar res, malgrat que els oponents subscrivien tot el contrari: que la inacció i la mala praxi des de la darrera junta havien abocat el club a moments únics i negatius en la seva història.

Desapareguda la campanya i endinsats en el món real, el Barça de Bartomeu ha tornat a decebre en el primer problema que el club ha hagut d'afrontar. Si el 2010 el primer que va fer Rosell com a president va ser demanar perdó al president d'Extremadura, el 2015 Bartomeu l'ha superat, ja que ha menystingut la llibertat d'expressió dels seus socis i s'ha empassat una multa de la UEFA amb el pretext que per la porta del darrere es negociarà una altra cosa.

No és el primer cop que davant la necessitat de defensar el club, aquest Barça recula. Ho va fer en la demanda contra la COPE quan es va assenyalar l'entitat de dur a terme pràctiques de dopatge, amb la mà negra que tot ho mou contra el club, i tantes d'altres. Bartomeu no se sent amb el deure de no afluixar perquè així ho va percebre dels seus votants, escassament exigents. El tarannà que es va votar és el del president que no vol conflictes, encara que per això la seva falta de coratge i lideratge hagin compromès un dret tan bàsic com la llibertat d'expressió.