Tenia nou anys i era la meva primera vegada. Parats a la ronda de Dalt a l'altura de Sant Gervasi, i silenciat per una cançó d'en Serrat sobre uns temps que mai serien els meus, em mirava de reüll mentre anhelava equiparar-me amb els companys que ho feien sovint. Una hora abans del partit vam sortir a Pedralbes, i el pare, amb la prudència del conductor de comarques, va aparcar a la Creu per baixar l'avinguda caminant. Estava corcat pels nervis. Només discernia un seguici d'insígnies dirigint-se al temple per reescriure la història amb lletra triomfadora. Ja hi érem. Ell tornava a parlar de l'eliminatòria contra l'Ipswich Town, i jo, ignorant les instruccions per evitar un segrest exprés, enfilava les escales de dos en tres. No ho oblidaré mai. La meva petitesa enmig de la immensitat. Un cop a dins, l'esguard se'm va tornar hiperactiu buscant aquells de qui escarnia els seus gestos al pati de l'escola: Guardiola i Stòitxkov. Tots ens volíem moure com en Pep mentre engegàvem el contrari com en Hristo. Aquells anys, moltes llars catalanes educaven el respecte pel proïsme mentre veneraven els desaires dominicals del búlgar. De dia vivíem a Santpedor, de nit ens perdíem per Sofia.

Era l'hora del partit. Els jugadors van sortir amb un mosaic en què es llegia “Som-hi campions” que cobria un lateral i un gol. No plorava perquè intentava donar resposta a una idea anacrònica de la masculinitat: un futur militar no es podia permetre una llicència de novel·la rosa. Era el 1993 i el Deportivo de Mauro Silva i Bebeto rebentava la lliga. Aquella nit, el Barça va guanyar 3-0 mentre jo m'angoixava per no ser capaç d'assumir tot el que veia. Quan va acabar, vaig sortir de la mà del pare i li vaig donar les gràcies mentre enfilàvem Pedralbes tot parlant d'Arsenio Iglesias. Per això, ahir, vint-i-dos anys després de l'estrena, vaig sortir del Gamper agafant la mà del meu fill amb la il·lusió que quan jo sigui mort expliqui a un amor fugaç d'estiu que mai oblidarà la primera vegada que va entrar al Camp Nou agafat de la mà del seu pare. No ho podem triar. Ho portem a dins: som carrinclons de mena i ens agrada.