Fa dos anys, en el campionat del món de natació que es va fer a Barcelona tot eren flors i violes. L'equip de natació sincronitzada guanyava medalles un dia sí i l'altre, també, fins a pujar al podi en les set proves; Mireia Belmonte enganxava tothom a la piscina del Palau Sant Jordi amb dues plates i un bronze –més la plata de la mallorquina Melanie Costa– i l'equip de waterpolo femení anava construint a les piscines Picornell, partit a partit, el camí cap a la medalla d'or. Aquests dies, a Kazan, a Rússia, el botí de la natació sincronitzada s'ha reduït a una plata i un bronze d'Ona Carbonell en les proves individuals; Mireia Belmonte no hi és i les campiones mundials han quedat eliminades en els quarts de final. I tot quan queda un any per als Jocs Olímpics de Rio. I el món s'enfonsa. I el món s'acaba. I cal trencar-ho tot. I tots plegats som uns exagerats.

És esport. I en l'esport es guanya i es perd. I la majoria d'esportistes, equips i seleccions perden més que no pas guanyen. Lesions, renovació d'un equip, joventut, un mal dia, un encreuament més que complicat... Hi ha mil i una situacions que poden fer que el que és blanc en un campionat es torni negre en el següent. És clar que mai s'ha de caure en l'autocomplaença i que sempre cal fer autocrítica de com s'han fet les coses, però hi ha un element que encara és més important i que gairebé sempre s'oblida: els altres també juguen.

Els altres també juguen i ho poden fer tan bé, o millor, que nosaltres. Ningú va néixer ensenyat. Ningú va néixer amb una medalla d'or penjada del coll. Cal tenir talent, treballar i, també, tenir sort per triomfar. També en l'esport. I els esportistes d'arreu del món treballen dia a dia per aconseguir ser els millors –i si no es pot, pujar a un podi o entrar en una final–. Tothom busca la glòria. I tothom treballa. De vegades cansa escoltar o llegir laments sobre que tota la feina feta pels teus esportistes no ha tingut recompensa, com si els que els han guanyat no haguessin pogut treballar igual o més que els teus i no tinguin tant o més talent.

Per això l'esport és tan atractiu. Perquè no hi ha res decidit d'antuvi –fins i tot, de tant en tant, els Mercedes no guanyen– i res és etern. Cap esportista, ni cap equip, guanya pel seu nom o pel país que representa. La carrera de Michael Phelps, per exemple, està plena de victòries aclaparadores sobre els seus rivals, però són les victòries per la mínima, al límit –com la dels 100 m papallona dels Jocs de Pequín amb l'ajustat i polèmic final amb Milorad Cavic– les que van fer de Phelps una llegenda. Això va ser el que el va fer més gran. Hi ha esportistes que en els finals ajustats perden i la seva carrera és de plata o de bronze. Unes centèsimes, un gol al final, no només poden canviar de mans una medalla, sinó tota la carrera d'un esportista o d'un equip.

És esport. I m'agrada.