La 50a edició del Gamper ha estat un bon motiu per fer memòria del torneig que honora el fundador del Barça. Uns records que evoquen la nostàlgia que molts barcelonistes tenen del format quadrangular, de recuperació impossible segons convenciment generalitzat. No sóc romàntic del torneig original, però sí de posar en qüestió les conviccions que, de tan instal·lades en l'imaginari col·lectiu, sembla que no tenen alternativa. Contra la rotunditat amb què s'afirma que un Gamper com el d'abans és avui impossible, tenim l'exemple de l'Audi Cup de Munic, que ha omplert l'Allianz Arena en quatre partits i dos dies consecutius. Contra la tendència a veure morts els tornejos d'estiu, tenim el cas de la recent gira americana del Barça, conclosa a Florència, perquè no eren només partits aïllats el que el Barça jugava als Estats Units, sinó una competició de deu equips que disputaven quatre partits cada un; allà on no hi havia tornejos d'estiu, ara els creen. I contra l'argument del calendari, tenim l'evidència que, malgrat el carregat agost del Barça, amb dos títols en una setmana i tres partits de lliga, del Gamper a la supercopa d'Europa hi ha un forat de sis dies que difícilment es repetirà en tot el curs. Recuperar el format original no és tant qüestió d'impossibilitat com de voluntat, i tenir-la seria una declaració d'intencions en un terreny que els grans clubs d'Europa han cedit, però que els pertany: ser amos de les competicions que juguen. La sanció de la UEFA per les estelades indigna, però el mal més greu és que aquest atemptat a la llibertat d'expressió no té alternativa estructural. Per jugar la Champions, cal plegar-se al dictat de la UEFA. Que diferent seria si els grans clubs poguessin dir: “Nosaltres, marxem. Organitzarem la nostra lliga amb la mateixa llibertat que organitzem el nostre torneig d'estiu.” Un futur utòpic venint d'un passat en què tants clubs han descuidat l'única competició que realment era seva.