La generació ‘drafta'. Que hi ha algú?
Maig del 2006. Fa tres anys del bronze en l'europeu i quasi dos de la inesperadíssima plata d'Itàlia en els Jocs d'Atenes, l'apogeu de la generació del 75 de Basile, Marconato, Bulleri, Galanda i companyia. I plou sota un cel encara prou clar i només els exblaugrana arribaran al mundial del Japó (novè lloc). Marco Crespi, aleshores cap de l'scout a Europa dels Phoenix Suns, obre el paraigua i assenyala el punt exacte per on podria sortir el sol. “A Itàlia parlem d'ells com la generació drafta, jugadors sub-22 que tots pensem en termes de draft. Són els quatre magnífics: Bargnani del 85, Belinelli del 86, Datome del 87 i Gallinari del 88.”
Han passat nou anys i falten tres setmanes perquè comenci l'europeu i comprovem si la generació drafta tenia alguna veritat amagada més enllà de la consubstancial il·lusió que pilota tota irrefrenable projecció humana. Fins avui, per qüestions diverses, només un gran campionat de seleccions l'ha vist jugar. Una única temptativa “dels quatre magnífics”, en l'europeu del 2011, que va acabar a la tassa del vàter amb quatre derrotes en la primera fase (Sèrbia, Alemanya, França i Israel) i un dissetè lloc final. Tendres aleshores, sorollosos com ombres primes i incapaços de mantenir la tensió competitiva durant quaranta minuts, els drafta arriben enguany a la cita movent-se entre els 27 i els 29 anys. Més experimentats, més madurs. Més sòlids?
Qui parla és ara Belinelli. La setmana passada, en la concentració del combinat de Simone Pianigiani, atenent la impacient mirada de la premsa. “Som conscients del talent a disposició de l'equip que tenim aquesta vegada. Però no és cert que Bargnani, Gallinari o jo mateix siguem els líders. A San Antonio [Anell del 2014] em vaig adonar que és la força del grup el que fa la diferència. I la força del grup és una pilota recuperada, per exemple. Podem fer-ho bé, però no som l'equip a batre [en l'europeu].” Clar, el nou escorta dels Kings refredava l'entusiasme que posseeix el discurs del seguici que acompanya Itàlia. Un apassionament fins a cert punt comprensible perquè, si les lesions no criden l'alto, aquesta vegada la generació drafta estarà escortada per jugadors com Gentile, Hackett, Cinciarini, Melli, Aradori, Vitali i Della Valle. Qualitat a discreció, una Itàlia amb una classe que si això del bàsquet fos una prosaica equació de segon grau tindria l'èxit garantit.
Però el tema va d'una altra cosa que, en el cas particular d'aquesta selecció, toparà amb el repte intern de pair rols i presentar-se a la funció amb cara d'organisme viu i saludable en una fase de grups de por: Turquia i Islàndia per entrar en calor i, descansats, Espanya, Alemanya i Sèrbia en tres dies consecutius. La millor Itàlia contra rivals potentíssims en el pitjor torneig perquè, fem memòria, només els finalistes van als Jocs i tot just fins al setè classificat s'adjudica un plaça per al preolímpic –i el proper mundial, afegim-hi, no es juga fins d'aquí a quatre anys.
Agost del 2015. No plou i el sol llueix, si bé el color que irradia s'aprecia només en franges esfilagarsades que cauen d'un cel massís.