Europa intenta superar una de les crisis humanitàries més grans d'aquest segle. Els immigrants i els refugiats africans, i també molts d'asiàtics, arriben a les nostres costes –fins i tot a l'empobrida Grècia– amb una única missió, la supervivència. Però si hi ha algun moment en què Àfrica pot alçar la seva bandera amb orgull ja sabem quin és, quan arriba un gran campionat internacional d'atletisme. I ara arriba el mundial! Fins i tot en els equips europeus hi ha una gran presència de corredors nascuts al continent oblidat. A Catalunya tenim els exemples dels marroquins Ilias Fifa i Adel Mechaal, dos casos d'esperit de superació. El primer va arribar a Catalunya després de creuar l'estret de Gibraltar amb una d'aquestes embarcacions que són en molts casos taüts a la deriva.

A la Gran Bretanya, sobrepassada ara mateix pels immigrants que volen arribar al país pujant als camions que surten de Calais, el seu gran ídol atlètic és Mo Farah, que va néixer a Somàlia i va passar alguns anys de la seva infantesa a Djibouti abans de traslladar-se a Anglaterra amb el seu pare. Un dels velocistes de França, Mamoudou-Elimane Hanne, és de Mali i l'èxit de Suècia està a les mans de la migfondista d'Etiòpia Abeba Aregawi. Hi ha atletes nascuts a l'Àfrica en tots els grans equips europeus. Heus aquí, doncs, l'esport més integrador que existeix al primer món. Trobo bé que això passi. No ens podem queixar que en el nostre paradís continental no hi hagi maneres d'integrar solidàriament i racionalment nens i adolescents que fugen de la misèria i quan finalment en trobem una, l'atletisme o qualsevol altre esport, posar el crit al cel. En els últims anys, a Catalunya tots els campionats de cros i de curses de fons estan sent dominats per atletes d'origen magrebí. Ajudem-los, doncs, a seguir aquest camí, per molt complicat que sigui.

La selecció catalana ja ha guanyat campionats d'Espanya de cros amb atletes amb la llicència de la federació que ni tan sols tenen el DNI espanyol. Fifa i Mechaal, que correran per primer cop en un campionat del món, feia anys que demanaven el passaport i el van obtenir l'any passat gràcies al seu esforç i sacrifici. El Consell de Ministres va considerar que ja tenien el nivell necessari per córrer per Espanya. Els altres immigrants que van arribar amb ells, mentrestant, continuen esperant. No hi haurà dreceres per a ells.

Més enllà dels africans que triomfen als països europeus, no puc deixar de celebrar en els mundials o en els Jocs Olímpics les exhibicions conjuntes que solen fer en les curses de fons els corredors de Kenya i Etiòpia, amb convidats estel·lars també d'Uganda, Djibouti i Botswana. Fins i tot comprenc per què molts d'ells se'n van a buscar la vida a Qatar o Bahrain, emirats que a banda del passaport ofereixen unes condicions econòmiques irrebutjables. Si hi va Xavi Hernández, per què no hi poden anar els corredors africans? Si no fos per l'atletisme potser estarien treballant amb sous de pena en la construcció dels estadis del mundial de futbol, o del d'atletisme, quina ironia. Es viu més bé en un tartan que en una bastida.