Immigració

Europa intenta superar una de les cri­sis huma­nitàries més grans d'aquest segle. Els immi­grants i els refu­gi­ats afri­cans, i també molts d'asiàtics, arri­ben a les nos­tres cos­tes –fins i tot a l'empo­brida Grècia– amb una única missió, la super­vivència. Però si hi ha algun moment en què Àfrica pot alçar la seva ban­dera amb orgull ja sabem quin és, quan arriba un gran cam­pi­o­nat inter­na­ci­o­nal d'atle­tisme. I ara arriba el mun­dial! Fins i tot en els equips euro­peus hi ha una gran presència de cor­re­dors nas­cuts al con­ti­nent obli­dat. A Cata­lu­nya tenim els exem­ples dels mar­ro­quins Ilias Fifa i Adel Mec­haal, dos casos d'espe­rit de superació. El pri­mer va arri­bar a Cata­lu­nya després de cre­uar l'estret de Gibral­tar amb una d'aques­tes embar­ca­ci­ons que són en molts casos taüts a la deriva.

A la Gran Bre­ta­nya, sobre­pas­sada ara mateix pels immi­grants que volen arri­bar al país pujant als cami­ons que sur­ten de Calais, el seu gran ídol atlètic és Mo Farah, que va néixer a Somàlia i va pas­sar alguns anys de la seva infan­tesa a Dji­bouti abans de tras­lla­dar-se a Angla­terra amb el seu pare. Un dels velo­cis­tes de França, Mamou­dou-Eli­mane Hanne, és de Mali i l'èxit de Suècia està a les mans de la mig­fon­dista d'Etiòpia Abeba Are­gawi. Hi ha atle­tes nas­cuts a l'Àfrica en tots els grans equips euro­peus. Heus aquí, doncs, l'esport més inte­gra­dor que exis­teix al pri­mer món. Trobo bé que això passi. No ens podem quei­xar que en el nos­tre paradís con­ti­nen­tal no hi hagi mane­res d'inte­grar solidària­ment i raci­o­nal­ment nens i ado­les­cents que fugen de la misèria i quan final­ment en tro­bem una, l'atle­tisme o qual­se­vol altre esport, posar el crit al cel. En els últims anys, a Cata­lu­nya tots els cam­pi­o­nats de cros i de cur­ses de fons estan sent domi­nats per atle­tes d'ori­gen magrebí. Aju­dem-los, doncs, a seguir aquest camí, per molt com­pli­cat que sigui.

La selecció cata­lana ja ha gua­nyat cam­pi­o­nats d'Espa­nya de cros amb atle­tes amb la llicència de la fede­ració que ni tan sols tenen el DNI espa­nyol. Fifa i Mec­haal, que cor­re­ran per pri­mer cop en un cam­pi­o­nat del món, feia anys que dema­na­ven el pas­sa­port i el van obte­nir l'any pas­sat gràcies al seu esforç i sacri­fici. El Con­sell de Minis­tres va con­si­de­rar que ja tenien el nivell neces­sari per córrer per Espa­nya. Els altres immi­grants que van arri­bar amb ells, men­tres­tant, con­ti­nuen espe­rant. No hi haurà dre­ce­res per a ells.

Més enllà dels afri­cans que tri­om­fen als països euro­peus, no puc dei­xar de cele­brar en els mun­di­als o en els Jocs Olímpics les exhi­bi­ci­ons con­jun­tes que solen fer en les cur­ses de fons els cor­re­dors de Kenya i Etiòpia, amb con­vi­dats estel·lars també d'Uganda, Dji­bouti i Botswana. Fins i tot com­prenc per què molts d'ells se'n van a bus­car la vida a Qatar o Bah­rain, emi­rats que a banda del pas­sa­port ofe­rei­xen unes con­di­ci­ons econòmiques irre­but­ja­bles. Si hi va Xavi Hernández, per què no hi poden anar els cor­re­dors afri­cans? Si no fos per l'atle­tisme pot­ser esta­rien tre­ba­llant amb sous de pena en la cons­trucció dels esta­dis del mun­dial de fut­bol, o del d'atle­tisme, quina iro­nia. Es viu més bé en un tar­tan que en una bas­tida.