Si tots tenim clar que hi ha dopatge en el món de l'esport, per què ens sap greu, ens molesta, ens indigna quan es coneixen casos de dopatge? N'hauríem d'estar contents! Bé que sabem que hi ha corrupció en els negocis o en la política i ens sembla d'allò més bé quan es destapen corrupteles. Doncs el mateix passa en l'esport. O és que encara hi ha gent que vol viure en un suposat món ideal en què només apareixia algun positiu, de tant en tant, que servia per netejar consciències? La política del si no es veu no existeix ja fa temps que va quedar enrere. Ja hem oblidat el velocista canadenc Ben Johnson, que es va emportar tota la merda de l'atletisme en la dècada dels vuitanta, mentre que al seu il·lustre enemic, Carl Lewis, i als seus col·legues els tapaven tot el que podien? El positiu de Ben Johnson en els Jocs de Seül, el 1988, havia de ser el principi de la fi del dopatge –repasseu les hemeroteques, ara que és fàcil–. Tots encara arronsem el nas quan apareix alguna referència esportiva de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA), però ni ara que veiem el que s'ha fet a Rússia en els darrers anys, qüestionem el que hi havia al darrere de la Unió Soviètica. Si la petita i subjugada RDA feia el que feia, què no havia de fer el pare carbasser soviètic?

Atureu-vos un moment a pensar que l'UCI –la Federació Internacional de Ciclisme–, fes amb les mostres de les anàlisis de les últimes dècades el mateix que fa la IAAF –la Federació Internacional d'Atletisme–. Com seria el palmarès de les grans competicions ciclistes? Segur que Lance Armstrong no seria l'únic esborrat del mapa.

Com més positius, millor. Mentre tinguem clar que hi ha dopatge, cal posar mitjans, perseguir i atrapar els tramposos. I facilitar que els que fan esport de manera neta –vull pensar que la majoria– puguin aconseguir els resultats que d'altres han obtingut de manera fraudulenta.