La pre­tem­po­rada que està fent el RCD Espa­nyol no és per ser del tot opti­mis­tes amb vista al curs que arrenca al setem­bre. L'equip va arri­bar al par­tit de pre­sen­tació davant de l'afició, en el tro­feu Ciu­tat de Bar­ce­lona, havent gua­nyat només un equip d'enti­tat, el Colònia (0-2). A Cor­nellà, con­tra el Betis, l'arti­lle­ria no va estar gens fina tot i que hi va haver moments que els de Ser­gio González van con­tro­lar bé el par­tit. Una nota posi­tiva, això sí: la bona actu­ació que està tenint el gar­rotxí Pau López sota els pals durant aquest mes d'agost fa pen­sar que el relleu de Kiko Casi­lla està garan­tit.

Sem­bla que en Pau serà l'home que Tommy N'Kono veu com a subs­ti­tut del por­ter d'Alco­ver. Sen­zill, tre­ba­lla­dor, i amb una joven­tut enve­ja­ble quan ja s'ha fet un forat a l'elit del fut­bol espa­nyol. Per tant, té marge per millo­rar i créixer, i al cos­tat d'un mite com N'Kono la pro­gressió està garan­tida. Aquesta serà la seva tem­po­rada; n'estic segur, per molt que Fran­cesco Bradi vul­gui tre­pit­jar-li els talons! Però el jove por­ter té tots els números de viure una tem­po­rada com­pli­cada. Els peri­qui­tos estan ave­sats a patir, i enguany no sem­bla que canviïn les coses. El club sap que no pot esti­rar més el braç que la màniga a l'hora de reforçar l'equip, i per molt que arri­bin ingres­sos per tras­pas­sos aquests diners s'han de des­ti­nar, sobre­tot, al paga­ment del deute. Per tant, el club tre­ba­lla, per­ma­nent­ment, havent de tren­car un cer­cle viciós a causa del mal estat històric de les finan­ces de la ins­ti­tució.

L'espe­rança de tot ple­gat és, sem­pre, el plan­ter. Els blanc-i-blaus tenen un dels fut­bols for­ma­tius més pro­duc­tius del país, i amb tem­po­ra­des més o menys pro­duc­ti­ves, tenen marge per bus­car entre els joves de la casa els recan­vis pel pri­mer equip. El pro­blema, però, és que la pressió que tenen quan debu­ten a la gespa de Cor­nellà és sem­pre asfi­xi­ant, havent d'aguan­tar el tipus perquè l'equip no pateixi a final de tem­po­rada. És, segu­ra­ment, una de les gran­de­ses (i alhora misèries) de l'enti­tat.