Cas Pedro. Una llàstima. Un cop més, mala gestió per la sortida d'un dels futbolistes amb més bon comportament dels últims anys. Modèlic, podríem dir. El canari marxarà del Barcelona per anar on pugui ser feliç jugant a futbol. Aquest és l'objectiu: jugar. Ni diners, ni anys de contracte, ni gelosia ni enveges. Pedro Rodríguez és tan transparent vivint com jugant a futbol, i per això estranya el seu enuig, el seu comportament i, finalment, les seves declaracions postsupercopa d'Europa.

La valoració sobre el fet que Luis Enrique compti més o menys amb el jugador és particular de cadascú. Molts ho entenen com una injustícia i d'altres com un fet lògic atenent que els tres davanters titulars són intocables. S'entén que el tècnic asturià vulgui premiar els que es queden al davant dels que volen marxar (Rafinha titular a Tbilisi) i que fins i tot, amb 4-1 al marcador s'escalfés Sandro i no Pedro. Que amb el 4-4 Luis Enrique canviés d'opinió, es mengés la seva lògica i fes jugar a qui volia no fer jugar fa trontollar qualsevol teoria coherent. Si hi afegim explicacions i filtracions variades sobre possibles lesions, sobre una suposada protecció davant d'un traspàs o que fins i tot va ser el jugador qui va demanar no jugar, aleshores s'embruta una situació fàcilment evitable.

El club, sota el paraigua del desig de Luis Enrique, es protegeix sempre al voltant de la clàusula de rescissió. Pedro ha costat 0 euros i onze anys després la seva llibertat es valora en 30 milions d'euros. Entremig han passat moltes coses, totes bones per al Barcelona (i també per al jugador), que han de ser valorades. És el concepte tantes vegades repetit de club sense ànima. Si la situació és insostenible –premissa bàsica–, el Barça –que no és una ONG i ha de cobrar tant sí com no del Manchester United o de qui sigui– ha de sumar i restar i entendre la situació d'un suplent (especial, això sí) per satisfer totes les parts, en la xifra justa i en el moment adequat. Com que no ho ha fet, el cas s'ha podrit.

En l'actual escenari, el vestidor està molest. Un dels seus, Pedro, dels més estimats, dels més lleials, dels que sempre sumen, té problemes. Alguns jugadors ja s'han expressat públicament i d'altres, fora de micròfons, han mostrat la seva incredulitat pel que fa al cas. Evidentment, els futbolistes, sobretot, han de jugar a futbol i no molestar en la gestió de la directiva, però quan es veu amenaçada la seva posició o quan perden el control del vestidor, aleshores els jugadors han d'actuar, és clar, amb discreció i fora dels focus. Aquests codis, no escrits però extraordinàriament vigents, s'executen per via dels capitans. Andrés Iniesta, Leo Messi, Sergio Busquets i Javier Mascherano, per lideratge i per experiència, saben què han de fer i ningú millor que ells pot desencallar una situació que només pot perjudicar el conjunt. I ser capità és més això que no pas qualsevol altra cosa. Ells, en nom del grup, no poden acceptar un tracte cap a un company que s'allunya de la justícia i dels valors que dia rere dia el club tracta de fer seu en el discurs davant l'afició i les marques publicitàries. Pel bé del Barça, és l'hora dels capitans.