Els quatre capitans i Pedro

Cas Pedro. Una llàstima. Un cop més, mala gestió per la sor­tida d'un dels fut­bo­lis­tes amb més bon com­por­ta­ment dels últims anys. Modèlic, podríem dir. El canari mar­xarà del Bar­ce­lona per anar on pugui ser feliç jugant a fut­bol. Aquest és l'objec­tiu: jugar. Ni diners, ni anys de con­tracte, ni gelo­sia ni enve­ges. Pedro Rodríguez és tan trans­pa­rent vivint com jugant a fut­bol, i per això estra­nya el seu enuig, el seu com­por­ta­ment i, final­ment, les seves decla­ra­ci­ons post­su­per­copa d'Europa.

La valo­ració sobre el fet que Luis Enri­que compti més o menys amb el juga­dor és par­ti­cu­lar de cadascú. Molts ho ente­nen com una injustícia i d'altres com un fet lògic ate­nent que els tres davan­ters titu­lars són into­ca­bles. S'entén que el tècnic asturià vul­gui pre­miar els que es que­den al davant dels que volen mar­xar (Rafinha titu­lar a Tbi­lisi) i que fins i tot, amb 4-1 al mar­ca­dor s'escalfés San­dro i no Pedro. Que amb el 4-4 Luis Enri­que canviés d'opinió, es mengés la seva lògica i fes jugar a qui volia no fer jugar fa tron­to­llar qual­se­vol teo­ria cohe­rent. Si hi afe­gim expli­ca­ci­ons i fil­tra­ci­ons vari­a­des sobre pos­si­bles lesi­ons, sobre una supo­sada pro­tecció davant d'un traspàs o que fins i tot va ser el juga­dor qui va dema­nar no jugar, ales­ho­res s'embruta una situ­ació fàcil­ment evi­ta­ble.

El club, sota el parai­gua del desig de Luis Enri­que, es pro­te­geix sem­pre al vol­tant de la clàusula de res­cissió. Pedro ha cos­tat 0 euros i onze anys després la seva lli­ber­tat es valora en 30 mili­ons d'euros. Entre­mig han pas­sat mol­tes coses, totes bones per al Bar­ce­lona (i també per al juga­dor), que han de ser valo­ra­des. És el con­cepte tan­tes vega­des repe­tit de club sense ànima. Si la situ­ació és insos­te­ni­ble –pre­missa bàsica–, el Barça –que no és una ONG i ha de cobrar tant sí com no del Manc­hes­ter Uni­ted o de qui sigui– ha de sumar i res­tar i enten­dre la situ­ació d'un suplent (espe­cial, això sí) per satis­fer totes les parts, en la xifra justa i en el moment ade­quat. Com que no ho ha fet, el cas s'ha podrit.

En l'actual esce­nari, el ves­ti­dor està molest. Un dels seus, Pedro, dels més esti­mats, dels més lle­ials, dels que sem­pre sumen, té pro­ble­mes. Alguns juga­dors ja s'han expres­sat públi­ca­ment i d'altres, fora de micròfons, han mos­trat la seva incre­du­li­tat pel que fa al cas. Evi­dent­ment, els fut­bo­lis­tes, sobre­tot, han de jugar a fut­bol i no moles­tar en la gestió de la direc­tiva, però quan es veu amenaçada la seva posició o quan per­den el con­trol del ves­ti­dor, ales­ho­res els juga­dors han d'actuar, és clar, amb dis­creció i fora dels focus. Aquests codis, no escrits però extra­or­dinària­ment vigents, s'exe­cu­ten per via dels capi­tans. Andrés Ini­esta, Leo Messi, Ser­gio Bus­quets i Javier Masc­he­rano, per lide­ratge i per experiència, saben què han de fer i ningú millor que ells pot des­en­ca­llar una situ­ació que només pot per­ju­di­car el con­junt. I ser capità és més això que no pas qual­se­vol altra cosa. Ells, en nom del grup, no poden accep­tar un tracte cap a un com­pany que s'allu­nya de la justícia i dels valors que dia rere dia el club tracta de fer seu en el dis­curs davant l'afició i les mar­ques publi­citàries. Pel bé del Barça, és l'hora dels capi­tans.