Amb l'equip titular en plenitud, pels volts del minut 70 ja estaríem fent aquesta carrinclonada de l'onada. L'Athletic no és rival. En les circumstàncies actuals serà més complicat, però hem d'intentar-ho. No pel títol en joc, que no paga l'esforç, sinó per una simple qüestió d'honor. Som el Barça, tenim Messi i crec en la remuntada. Però també crec que o Sergi Roberto i companyia, és a dir, els suplents d'elit, comencen a justificar la seva presència en la primera plantilla i estan a l'altura mínima exigible o tindrem problemes molt seriosos. Les rotacions són imprescindibles.

“Estàvem apallissant els polonesos de valent [...]; fins i tot els arbres es doblegaven”, explica Isaak Babel a Cavalleria roja, un estremidor relat sobre la brutalitat de la guerra protagonitzat per un regiment de cosacs, que d'alguna manera, i salvant totes les distàncies, m'evoca els recòndits paratges de la vella i aspra Geòrgia, al cor de la qual es va disputar la final del 5 a 4. Vam jugar uns 55 minuts de cine en els quals, igual que els cosacs de Babel, vam destrossar futbolísticament el Sevilla. Només calia esperar que passés el temps davant d'un rival que implorava clemència.

Però a partir del 4 a 1 ens vam començar a agradar, els canvis van empitjorar clarament el panorama i ens vam deixar remuntar tres gols en 30 minuts. Això, en una final europea, és inadmissible i la penitència d'aquella pròrroga ens va passar factura a Bilbao. En qualsevol cas, i encara que Robert Fernández (el director tècnic) ens digui que “fins a cert punt és normal que pugui passar una cosa així”, no pot ser que quan necessites fer rotacions surtis de San Mamés golejat per 4 a 0. Això és una taca impròpia del Barça i d'un campió d'Europa. On és la jerarquia d'equip gran?

A vui en dia, quan mires la banqueta no veus ningú capaç de reactivar un partit. Només faltava que Pedro, l'únic recanvi de garanties que tenim, no assumeixi el seu rol (el canari s'equivoca marxant, però que tingui molta sort). I d'acord que alguns dels gols amb què ens han retratat són producte de desajustos col·lectius i bla, bla, bla, però quan –per exemple– veig Bartra i Vermaelen fent parella a l'eix de la defensa –la postura contemplativa d'ambdós davant Aduriz en el 3 a 0 és il·lustrativa– no puc evitar que la meva memòria recuperi la imatge de les magdalenes que, cada estiu, la meva iaia cuinava per als meus amics de Coma-ruga.

Dona entranyable, la iaia obsequiava els infants igual com altres obsequien els davanters rivals, amb tendresa... Fitxarem d'una punyetera vegada un central de veritat, un perfil que no tenim? Penso en un tipus fort, contundent, que s'anticipi per dalt i per baix, que marqui el territori i que faci por. Un paio que si no fos futbolista no te l'imaginaries fent de monitor d'esplai. No sé si m'explico.

Els 40 milions de Farré

Avui està previst que el precandidat Jordi Farré posi a disposició de la nova junta directiva del Barça el contracte que va signar amb una empresa multinacional d'apostes esportives, per la gens menyspreable quantitat de 40 milions d'euros. Segons fonts molt ben informades, es tracta d'un acord de patrocini per a les samarretes d'entrenament del primer equip (18 milions), per a totes les seccions (18 milions) i per a publicitat a l'exterior de l'estadi (4 milions), i inclou una clàusula de penalització en el cas que els anglesos decidissin fer-se enrere.