Pedro ja és jugador del Chelsea i encara hi ha aficionats del Barça que celebren els 28 milions d'euros que ingressarà el club per la venda d'un jugador clau, primordial, insubstituïble i vital per a la plantilla de Luis Enrique. El jugador ha estat rendible per a l'entitat blaugrana? No seré jo qui negui la realitat, però, al cap i a la fi, un traspàs per al Barça no deixa de ser un mètode per quadrar pressupostos, moltes vegades al límit del tancament del curs, una eina que amaga una mala gestió dels números, i és que, en el vessant esportiu, l'impacte pot arribar a generar inconvenients que poden fer perdre títols. El Barça més triomfal de l'última època no es pot concebre sense la figura de Pedro Rodríguez. Afable, i fins i tot tímid, el canari sempre ha hagut de lluitar més que qualsevol altre company per fer-se un lloc en la davantera del conjunt blaugrana, una fita que pocs jugadors del futbol de base han aconseguit en la seva carrera. Marcar gols importants, assistir i, sobretot, fer la feina més fosca per als davanters, ha permès a Pedro, a còpia de treball i esforç, convertir-se en un dels jugadors més complets i amb un palmarès més brillant. Recordo com va treure el cap per competir amb el mateix Henry en aquell Barça de Guardiola, o com ha hagut d'arremangar-se per posar en ordre davanteres formades amb futbolistes com Ibrahimovic i David Villa. Pedro és el complement perfecte per a qualsevol plantilla de futbol. Entenc que em diran que és el mateix jugador qui ha demanat marxar per falta de minuts. Correcte. Arriba una edat, i després de complir vuit temporades amb el primer equip, la motivació et desvia del camí. I és que la gestió que ha de fer Luis Enrique amb el trident atacant no deu ser fàcil. Tenen tanta fam que ho volen jugar tot, un fet envejable, però alhora un handicap que es pot convertir en un problema per a l'entrenador, que sobretot els vol motivats en els partits importants. El tècnic asturià ha decidit fer un all-in amb Messi, Neymar i Luis Suárez –qui no ho hagués fet–, però això ha comportat que Pedro Rodríguez tingui un paper testimonial en els triomfs culers, una premissa que el tinerfeny no ha acceptat. La professionalitat que ha demostrat el davanter l'empeny al mateix temps a demanar una sortida del club de la seva vida. Una decisió gens fàcil, ja que la comoditat i la resignació li haurien fet refusar qualsevol oferta per veure-ho tot des de la barrera, com d'altres fan. Feta la defensa a ultrança de Pedro, afrontem el problema: Rafinha, Sandro i Munir han d'agafar el relleu en l'atac de Messi, Neymar i Suárez quan un d'ells falti. Les convocatòries per les respectives seleccions, les lesions, les sancions, etc. evitaran disposar dels cracs en diversos moments de la temporada –com a mínim fins al gener, en què Arda Turan i Aleix Vidal aportaran oxigen–. Qualsevol constipat del trident comportarà un lament en l'aficionat, ja que no veig a cap dels tres suplents en condicions per fer oblidar, encara que només sigui puntualment, la falta dels tres millors jugadors del món. Pedro no en volia ser el substitut, i és que al final serà un problema tenir el trident més determinant del planeta.