Opinió

Resistir és vèncer

El camí és clar, o els nostres suplents demostren que valen per formar part de la plantilla, o que es busquin la vida

Jo san­ci­o­na­ria les este­la­des però la nor­ma­tiva m'ho impe­deix. Ho firma Javier Tebas, pre­si­dent de la LFP i home de pen­sa­ments refi­nats, ex de Fuerza Nueva i madri­dista confés...

L'altre dia vaig veure una pel·lícula danesa sobre el dia que els ale­manys van envair Dina­marca. Aler­tats que els ale­manys han cre­uat la fron­tera, el cap mili­tar de la caserna més pròxima a l'ene­mic arenga els seus homes: “Senyors, ha arri­bat el moment de demos­trar de quina pasta estem fets. Hem de resis­tir fins que arri­bin els reforços.” Il·lús, l'ofi­cial ignora que el govern danès havia capi­tu­lat sense opo­sar resistència i envia els seus pocs sol­dats d'infan­te­ria a tro­bar-se amb les pode­ro­ses divi­si­ons blin­da­des de la Wehr­macht, mun­tats en bici­cle­tes i armats amb fusells. L'esca­ra­mussa esdevé tra­gicòmica. 9.​April és el títol ori­gi­nal i Roni Ezra, el direc­tor.

Sal­vant abso­lu­ta­ment totes les distàncies, em vull ima­gi­nar el nos­tre entre­na­dor dient exac­ta­ment el mateix als nos­tres juga­dors, i molt espe­ci­al­ment als qui no for­men part de l'ali­ne­ació titu­lar que tots sabem reci­tar de memòria. Òbvi­a­ment, el matís és que nosal­tres no som com el dimi­nut exèrcit danès, que l'única cosa sen­sata que podia fer era ren­dir-se. Nosal­tres som el Barça i som els cam­pi­ons d'Europa, i quan estem en forma el nos­tre onze titu­lar ha demos­trat que és el millor del món, amb un tri­dent ata­cant que pro­voca més pànic que Dràcula, Frankens­tein i l'Home Llop entrant junts en una llar d'infants.

Amb fons d'armari o sense, som els qui som i amb aquests hem d'aguan­tar el tipus fins que arri­bin els reforços d'hivern. Però això implica, necessària­ment, que els reser­ves tin­guin la talla fut­bolística i la força men­tal mínima exi­gi­bles per garan­tir unes rota­ci­ons de qua­li­tat i evi­tar que els titu­lars se'ns cre­min, per fer pos­si­ble que es dosi­fi­quin i puguin dis­pu­tar els par­tits impor­tants de la lli­gueta de la Cham­pi­ons i arri­bin al Japó en bones con­di­ci­ons; i sense des­pen­jar-nos en la lliga.

L'obli­gació dels suplents d'elit –com ho són els del Barça– és com­plir, ser com­pe­ti­tius i fia­bles. Con­cre­tant: el que acos­tuma a fer Rafinha també ho han de fer els Bar­tra, Ver­ma­e­len, Sergi Roberto (si aprèn a defen­sar, encara en farem un bon late­ral) i com­pa­nyia. Aquests mesos són una opor­tu­ni­tat única per a tots ells de con­ver­tir des­con­fi­an­ces i cen­su­res en elo­gis. O demos­tren ara que valen per inte­grar una plan­ti­lla d'ele­gits, o se'ls lli­cen­cia i que es bus­quin la vida. Així de clar. Les pos­si­bi­li­tats de gua­nyar el mun­dial de clubs de la FIFA i la segona Cham­pi­ons con­se­cu­tiva depe­nen de la nos­tra capa­ci­tat de resis­tir en aquesta pri­mera mei­tat de la tem­po­rada, que es pre­senta duríssima. Som el rival a batre per a tots els equips, que por­ta­ran els enfron­ta­ments fins al límit del regla­ment empa­rats en l'escan­da­losa pas­si­vi­tat arbi­tral, com ja vam tenir l'opor­tu­ni­tat de com­pro­var ahir, una vegada més, con­tra l'esca­mot de “caçadors de tur­mells” en versió guda­ris que inte­gra l'Ath­le­tic.

I també som l'ene­mic a des­truir. Amb Franco aques­tes coses no pas­sa­ven, només li fal­tava afe­gir al tal Tebas Medrano: ni este­la­des ni tri­plets gua­nyats pel Barça. Resis­tir és vèncer. Pre­ci­sa­ment, el que vam saber fer ahir a San Mamés. Par­tit aspre, dur, tra­vat i victòria de caràcter.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)