Jo sancionaria les estelades però la normativa m'ho impedeix. Ho firma Javier Tebas, president de la LFP i home de pensaments refinats, ex de Fuerza Nueva i madridista confés...

L'altre dia vaig veure una pel·lícula danesa sobre el dia que els alemanys van envair Dinamarca. Alertats que els alemanys han creuat la frontera, el cap militar de la caserna més pròxima a l'enemic arenga els seus homes: “Senyors, ha arribat el moment de demostrar de quina pasta estem fets. Hem de resistir fins que arribin els reforços.” Il·lús, l'oficial ignora que el govern danès havia capitulat sense oposar resistència i envia els seus pocs soldats d'infanteria a trobar-se amb les poderoses divisions blindades de la Wehrmacht, muntats en bicicletes i armats amb fusells. L'escaramussa esdevé tragicòmica. 9.April és el títol original i Roni Ezra, el director.

Salvant absolutament totes les distàncies, em vull imaginar el nostre entrenador dient exactament el mateix als nostres jugadors, i molt especialment als qui no formen part de l'alineació titular que tots sabem recitar de memòria. Òbviament, el matís és que nosaltres no som com el diminut exèrcit danès, que l'única cosa sensata que podia fer era rendir-se. Nosaltres som el Barça i som els campions d'Europa, i quan estem en forma el nostre onze titular ha demostrat que és el millor del món, amb un trident atacant que provoca més pànic que Dràcula, Frankenstein i l'Home Llop entrant junts en una llar d'infants.

Amb fons d'armari o sense, som els qui som i amb aquests hem d'aguantar el tipus fins que arribin els reforços d'hivern. Però això implica, necessàriament, que els reserves tinguin la talla futbolística i la força mental mínima exigibles per garantir unes rotacions de qualitat i evitar que els titulars se'ns cremin, per fer possible que es dosifiquin i puguin disputar els partits importants de la lligueta de la Champions i arribin al Japó en bones condicions; i sense despenjar-nos en la lliga.

L'obligació dels suplents d'elit –com ho són els del Barça– és complir, ser competitius i fiables. Concretant: el que acostuma a fer Rafinha també ho han de fer els Bartra, Vermaelen, Sergi Roberto (si aprèn a defensar, encara en farem un bon lateral) i companyia. Aquests mesos són una oportunitat única per a tots ells de convertir desconfiances i censures en elogis. O demostren ara que valen per integrar una plantilla d'elegits, o se'ls llicencia i que es busquin la vida. Així de clar. Les possibilitats de guanyar el mundial de clubs de la FIFA i la segona Champions consecutiva depenen de la nostra capacitat de resistir en aquesta primera meitat de la temporada, que es presenta duríssima. Som el rival a batre per a tots els equips, que portaran els enfrontaments fins al límit del reglament emparats en l'escandalosa passivitat arbitral, com ja vam tenir l'oportunitat de comprovar ahir, una vegada més, contra l'escamot de “caçadors de turmells” en versió gudaris que integra l'Athletic.

I també som l'enemic a destruir. Amb Franco aquestes coses no passaven, només li faltava afegir al tal Tebas Medrano: ni estelades ni triplets guanyats pel Barça. Resistir és vèncer. Precisament, el que vam saber fer ahir a San Mamés. Partit aspre, dur, travat i victòria de caràcter.